declaracions recents del president i del vicepresident dels Estats Units han estat mal rebudes a Europa. No pensem tant qui les diu i anem al contingut dels missatges, perquè sempre és bo, tot i que no sempre agradable, saber com ens veuen els altres.
El president Donald Trump ha fet un gran favor a la pau mundial al proposar una trobada amb el president Vladímir Putin. No sabem si la seva intenció última és promoure la pau o si es tracta d’una tasca més en el seu afany per desfer tot el que van fer alguns dels seus predecessors; tant és. El que importa, primer, és la perspectiva d’un final pròxim de la guerra d’Ucraïna. A més, la iniciativa repara el menyspreu amb què els EUA han tractat durant dècades la Rússia nascuda de les cendres de l’URSS. Finalment, una trobada entre els dos presidents fa menys probable una conflagració mundial que molts pensàvem que estava pròxima.
Però si el gir brusc de la política dels Estats Units ens beneficia a tots una mica, també crea perdedors. La gran perdedora d’un conflicte entre gegants és, naturalment, Ucraïna, que ha sacrificat desenes de milers de civils i soldats per quedar amb un país destruït i un territori retallat mentre que, absent l’amenaça exterior, pot ser que es revifin els conflictes interns. Del futur del president Volodímir Zelenski val més no parlar-ne.
La segona perdedora és Europa. No deixa de tenir gràcia veure com el president Trump apareix avui com a artífex de la conciliació amb Rússia, quan han estat els EUA els que ens han enemistat amb Rússia, una relació que Europa haurà de reconstruir. Però el que importa és l’ensenyament d’aquest episodi, que no pot ser més clar: l’Europa actual no participarà en la construcció del nou ordre mundial. Estem entretinguts en el que des de fora es veu com baralles de parvulari, una barreja dels “vells interessos enquistats” de què parla el vicepresident J.D. Vance (com si als Estats Units no n’hi hagués) i de nostàlgies d’un passat en part imaginari. En cas de continuar així, cada Estat membre acabarà fent el que li diguin els grans i en pagarà la factura corresponent: això és el que comporta ser irrellevant.
El futur canceller Merz declara que recuperar l’autonomia respecte als EUA és una prioritat
N’hi ha prou amb una frase per resumir el missatge del vicepresident Vance: els enemics d’Europa no són exteriors. Són dins, limitant la llibertat d’expressió i ignorant, en la forma més extrema, la voluntat del poble. Els exemples que esmenta són pintorescos. Només el cas de la marginació d’Alternativa per a Alemanya amb un 21% dels vots mereix atenció aquí. El mapa de les eleccions mostra que tota l’antiga RDA va votar AfD: és una expressió de l’abandonament que han sentit els alemanys de l’Est des de la reunificació; el mateix sentiment d’abandonament ha alimentat les files de l’avui president Trump. Un cordó sanitari no el farà desaparèixer a Alemanya. AfD és un símptoma que alguna cosa s’ha fet malament, i això s’ha de reconèixer i reparar. Una lliçó també per a nosaltres.
Lee tambiénEn temps turbulents
En un punt coincideixen els dos missatges: el president amenaça de posar fi a la contribució americana a l’escut militar europeu, el vicepresident ens apressa a fer-nos càrrec de la nostra defensa. El que sembla una amenaça es converteix en una gran oportunitat. Potser sense voler, els dos mandataris mostren a Europa el camí de sortida del marasme actual. L’existència d’una presència europea en la construcció de l’ordre mundial passa per tenir una veu independent, i aquesta independència no serà creïble fins que Europa disposi d’una força de defensa autònoma. La creació d’un exèrcit europeu no ha de ser un impossible. No ho és econòmicament, sobretot si la trobada entre els dos presidents és el principi d’un desglaç que reduiria la llista d’enemics exteriors d’Europa i, amb això, les necessitats pressupostàries. No ho hauria de ser políticament, encara que això obligui a recórrer a la possibilitat d’una Europa a dues velocitats.
El futur canceller Friedrich Merz ha declarat que recuperar l’autonomia respecte als Estats Units és una de les seves prioritats. D’acord. Construir un exèrcit, entendre’ns amb Rússia. No serà un procés fàcil, ni ràpid, ni agradable, perquè, com sempre en aquests casos, cal vèncer suspicàcies, interessos i nostàlgies, però aquests objectius han d’inspirar tota la política europea durant els anys vinents. Aquesta vegada es tracta del nostre futur.