Vivim temps de sotsobre. Mentre la nostra atmosfera continua absorbint gasos hivernacle, l’aire s’enrareix a les altes esferes. Una gran potència no sembla disposada a tolerar l’emergència de rivals; el projecte europeu sembla haver entrat en una via morta, per les profundes diferències sorgides entre els seus membres a causa de la guerra d’Ucraïna; les enquestes mostren uns ciutadans que prefereixen la democràcia a qualsevol altra cosa, però no estan contents amb el funcionament de la seva. El nostre Occident sembla haver perdut, davant la resta del món, tota la supremacia econòmica, tecnològica i fins i tot moral que imaginava tenir. És comprensible que els ciutadans corrents ens preguntem què podem fer per contribuir a redreçar les coses. Avui voldria compartir amb vosaltres, estimats lectors, algunes receptes que potser us podran fer servei. Ja veureu que no són noves, però és bo recordar-les.
Comencem per situar-nos. La Unió Europea i els EUA representen en total una mica menys del 10 per cent de la població mundial. La Xina i l’Índia juntes, el 36 per cent. Les seves cultures són molt més antigues que la nostra i han sobreviscut als nostres intents de destruir-les. Quan pensem en el futur del món, no fem veure que aquests països no existeixen. Potser tenen idees més bones que les nostres.
Busquem bona informació. N’hi ha, encara que no a les xarxes, que no estan fetes per a això. Sabem que com més influent és un mitjà de comunicació més pesa sobre ell el poder, un fet que cal tenir en compte. També sabem que hi ha mitjans de comunicació de qualitat, encara que marginals en l’impacte. Una recerca, ajudada per consultes amb amics i fonts de confiança, ens permetrà construir una cartera indispensable d’informació veraç.
Ens aïlla una ideologia que pretén que l’individu autosuficient sigui el centre de l’univers
Fugim de les etiquetes. Sanchisme y ultradreta ens dispensen de debatre i, més encara, de pensar. Apel·len al pitjor de cadascú –la por, la mandra o l’ànim de revenja– i només serveixen als que busquen el conflicte, perquè amb etiquetes recluten adeptes, i van creant adversaris per a un combat que presenten com inevitable. Són enemigues de la democràcia, perquè persegueixen anul·lar la veu del ciutadà. Després de les etiquetes ja no hi ha persones, només objectius per batre. Els anomenats cordons sanitaris, barreres construïdes amb etiquetes, són expressió de la derrota intel·lectual i moral de qui els imposa.
Fem servir el cap de debò. Suposem que ens assalta el desig de comprar alguna cosa. Fer servir el cap no vol dir comprar-ho el més barat possible, sinó preguntar-nos si l’objecte del nostre desig veritablement ens fa falta, i actuar en conseqüència. Tots lamentem l’ allau d’estris amb què ens inunda el mercat, sense pensar que aquest ho fa només perquè nosaltres els comprem. Deixarà de fer-ho si ens comportem amb cert rigor.
Acceptem les nostres responsabilitats. Sabem el potencial que tenen les xarxes d’enverinar la ment de nens i adolescents. No esperem que l’ Estat ens sigui de gran ajuda quan provem d’evitar-ho: les grans empreses ho faran impossible. La responsabilitat de procurar evitar-ho no recau en Facebook, sinó, en primer lloc, en l’àmbit familiar, i molt especialment en els pares.
Lee tambiénEl diable i el vell
Una recomanació subratllada en vermell: no intentem fer-ho tots sols. La disciplina i la perseverança que exigeix aplicar aquestes receptes en solitari és més del que es pot esperar d’una sola persona. Vivim sacsejats per forces que ens empenyen en diverses direccions. Les més poderoses tendeixen a aïllar-nos: ens aïlla la tecnologia, perquè elimina contactes humans abans quotidians, mentre permet a l’individu construir-se un món virtual on es comunica amb fantasmes. Ens aïlla la persecució de la riquesa.
Ens aïlla sobretot una ideologia que pretén que l’individu autosuficient sigui el centre de l’univers.
Voler lluitar només contra aquestes forces no només és impossible; és contradictori. Perseguim el desig abstracte d’un món millor, la realització del qual s’escapa del nostre control, i desdenyem el cultiu del nostre entorn immediat –família, veïns, feina– que és on sol ser la nostra responsabilitat i on podem construir comunitats sòlides. Es guanya més diners així? No. Més fama? Tampoc. Però es viu millor, s’és més feliç. Proveu-ho.