Hi ha anècdotes que defineixen l’abisme que separa les estrelles de rock dels éssers mortals, i com l’èxit pot marcar les seves vides, no sempre per bé. Aquesta la va protagonitzar un alcalde de Boston, Kevin White, el 1972. L’home, una persona d’ordre, va haver de pujar a un escenari per adreçar-se a 15.000 fans embogits dels Rolling Stones (res a veure amb les audiències festives d’ara) i comunicar-los que el concert que esperaven anava endarrerit perquè Mick Jagger i Keith Richards havien estat detinguts per una picabaralla amb la policia a l’aeroport. Després d’haver d’escoltar els pitjors insults que li havien proferit en sa vida, White va tranquil·litzar la massa dient que havia fet una gestió d’alt nivell i que els ídols ja venien. Els improperis llavors van donar pas a una ovació tan formidable com l’esbroncada prèvia. “ Kevin!, Kevin!, Kevin!”, udolaven els fans stonians.
El reporter Robert Greenfield, que va cobrir aquella gira, va escriure el següent ( Viajando con los Rolling Stones , Anagrama): “I White, un home no desavesat a rebre càstigs i recompenses en la seva vida pública, va tastar per un dia el que és ser un rolling stone i sentir la gent cridar d’aquella manera, per tu, cada nit”.
No es tracta aquí de disculpar algunes actituds de les petulants figures del rock. Com explica Greenfield al seu llibre, la gira dels Stones el 1972 –talent i ofici a banda– va ser un compendi de totes les actituds detestables en què pot incórrer una banda de joves nou rics que no han de passar comptes amb ningú, des del masclisme més ranci fins als brots de violència derivats del consum compulsiu de narcòtics.
Però, per entendre certes derives, caldria posar-se a la pell d’uns postadolescents que acabats els estudis es veuen projectats a la fama sense llibre d’instruccions, en una societat occidental inflamada per consignes subversives i amb unes substàncies estimulants, de les quals gairebé no es coneixien els efectes, campant per tot arreu. Amb desenes de dones joves esperant a la porta dels camerinos deleroses d’afegir-se, amb els seus rockers preferits, a la revolució sexual en voga. Tot això, dia rere dia, gira rere gira, amb audiències vociferants com la d’aquella nit a Boston elevant-los a l’altar de la seva pròpia egolatria.
David Johansenamb elsNew York Dollsal Sidecar barceloní el 2007
Va ser per culpa d’aquestes vivències superlatives que molts dels poetes electrificats que ens van convidar a conèixer abismes desconeguts van acabar estimbant-s’hi. D’altres van sobreviure fins a edats avançades, però van arrossegar per sempre les seqüeles dels anys més salvatges que havien viscut i d’aquell flirteig amb el costat fosc dels seus pensaments.
Males inversions i la caiguda de vendes fan que els músics facin gires fins a edats insospitades
Fa uns dies va morir, als 87 anys, Garth Hudson, l’últim membre que quedava viu de la mítica formació The Band, un grup que va acompanyar Bob Dylan en els seus millors moments. Es van dissoldre el 1976 perquè no volien morir a la carretera.
Hi ha supervivents que continuen al peu de micròfon. S’acaba de confirmar que Neil Young(79) i Rod Stewart (80) compareixeran aquest estiu al festival de Glastonbury al costat de joves als quals quadrupliquen l’edat. I també Bob Dylan, que va tancar el novembre a Londres la seva eterna gira Rough and Rowdy Ways , té previst reaparèixer el 25 de març a Tulsa poc abans de fer 84 anys.
Les estrelles dels seixanta i els setanta van guanyar moltíssims diners, però no disposaven ni de la formació ni de l’assessorament necessaris per administrar-los. Al contrari. Molts, com els mateixos Rolling Stones, van caure en mans de mànagers que els van arruïnar sense escrúpols. Inversions equivocades, caríssims divorcis, la irrupció dels controllers en el negoci que va posar fi a la festa i, sobretot, la caiguda en picat dels ingressos per venda de discos, han acabat motivant que els músics allarguin les seves carreres sobre l’escenari fins a edats insospitades, convertits de vegades en joguines trencades.
Continuen sent artistes acabalats i no haurien d’inspirar-nos compassió però, per tot el que s’ha apuntat fins ara i, sobretot, per haver estat persones determinants en la nostra educació sentimental, els seus admiradors hauríem d’acompanyar-los fins a l’últim moment. Tant hi fa que en els indesxifrables directes actuals de Dylan sigui impossible distingir si està cantant Desolation Road o If not for you , o que Iggy Popja no es llanci mig despullat sobre la platea, o que de les guitarres de Richards i Ronnie Wood surtin sons cada vegada més estranys. Anar a veure’ls en directe i ser amb ells fins a l’últim bis de l’últim concert de l’última gira és un deure ineludible per als qui tant hem gaudit del seu talent.
En altres casos, es requereixen accions més directes. Per exemple, en el de l’extraordinari cantant dels New York Dolls, David Johansen, que als 75 anys viu dies crítics. Johansen, únic supervivent de la formació original d’una banda pionera del punk i el glam-rock, està ara incapacitat en un llit perquè es va trencar l’esquena caient per una escala, quan ja havia estat diagnosticat d’un agressiu càncer que s’ha estès al seu cervell. La seva filla, Leah Hennessey, ha penjat un post a les xarxes socials en què explica que la família és incapaç de fer front a l’astronòmic cost que requereixen la cura i el tractament del músic.
La vida del cantant dels New York Dolls s’extingeix i la seva família no li pot pagar el tractament
Johansen, que després del frenesí inicial ha tingut una llarga carrera com a crooner o cantant de country (memorable el seu disc David Johansen and the Harry Smiths ), va aterrar per última vegada a Barcelona al Sidecar de la plaça Reial, damb uns ressuscitats New York Dolls. Va ser el 2007. El llavors propietari del club, Roberto Tierz, escriu a Este no es el libro del Sidecar (66rpm) que Johansen i els seus col·legues, malgrat les limitacions del local, es van comportar amb exquisida professionalitat.
Qui vulgui ajudar-lo a ell i la seva família pot contribuir al David Johansen Fund:https://www.sweetrelief.org/davidjohansenfund.html
