Hi va haver un temps en què la democràcia era un somni per conquerir. Un temps en què la llibertat de pensament no era un dret, sinó un risc. Els qui van viure aquells anys saben el que significava parlar en veu baixa o témer la policia.
Però avui la joventut catalana no tem la dictadura. O, almenys, un 40% d’ells afirma que no la veuria malament. No els espanta la pèrdua de drets ni llibertats. No perquè siguin cruels ni indiferents, sinó perquè no saben el que significaria viure sense el que ara donen per descomptat.

I aquí emergeix la pregunta incòmoda: què hem fet malament? Els pares, els mestres, la societat sencera. Hem criat una generació amb la promesa que viurien millor que nosaltres, però els lliurem un món trencat. Precarietat, una política convertida en un circ d’egos i escàndols. Si la democràcia havia de ser la garantia de benestar, per què hi continua havent joves que veuen el seu futur en un atzucac?
Ens sorprèn que enyorin la falsa seguretat de l’autoritarisme. Que mirin amb recel una democràcia que sembla més un joc de poder que un sistema just. I hem estat nosaltres.
Hem criat fills sense autoritat, sense límits clars, sense la capacitat de frustrar-se i aprendre a gestionar el fracàs. Els vam donar llibertat però sense responsabilitat. L’educació va passar de ser un espai d’aprenentatge a un camp de batalla entre pares, professors i xavals que no accepten un “no” per resposta. I ara, quan s’enfronten a un món hostil, no busquen solucions, busquen un ordre imposat.
Hem criat fills sense autoritat, sense límits, sense la capacitat de frustrar-se
I la tecnologia és la trampa, una realitat paral·lela on la veritat és modelada per algoritmes. Han crescut amb la immediatesa de les pantalles, amb l’accés a discursos extrems que, sense context ni memòria, es converteixen en dogmes. La història ha deixat d’aprendre’s als llibres i s’ha transformat en vídeos de TikTok de 30 segons, amb narratives breus.
La pregunta no és per què un 40% dels joves acceptarien una dictadura, sinó per què hem deixat que deixin de creure en la democràcia.
Si volem canviar-ho, no n’hi ha prou amb indignar-se. Cal tornar-los el futur que els vam prometre. Cal recuperar l’autoritat, però no des de la imposició, sinó des de l’exemple. Perquè qui no coneix el passat, està condemnat a repetir-lo.