La veritat sempre comença després del “però”. O això deia Frank Underwood a House of cards , president cínic i despietat que sabia que el que ve abans del “però” és només un preàmbul, una concessió buida, una manera d’apaivagar consciències abans d’assestar el veritable cop. En aquests dies, la veritat sobre Karla Sofía Gascón sembla dependre d’on situem aquest “però”. Escolliu una de les dues:
Primera opció: és la primera dona trans nominada a un Oscar per la seva sublim interpretació en Emilia Pérez , però els seus tuits són fastigosos, cretins, indignes, racistes i catalanòfobs.
Segona opció: els seus tuits són fastigosos, cretins, indignes, racistes i catalanòfobs, però la seva interpretació en Emilia Pérez com a primera dona trans nominada a l’Oscar és sublim.
L’ordre no és indiferent. En aquesta segona formulació, la nominació és la gran notícia, la fita històrica, el que mereix l’aplaudiment. Els tuits són una taca, sí, però no eclipsen l’èxit. En la primera opció, en canvi, els tuits són la taca que ho tenyeix tot i la nominació és un apunt a peu de pàgina, una ironia del destí.
És un exercici subtil, gairebé imperceptible, però definitori. Què pesa més, la persona o l’obra? La política identitària o l’ètica individual? L’art o el discurs? En temps de xarxes socials, la sentència és immediata: s’exigeix posicionament, es reclama coherència, es reparteixen carnets de puresa ideològica. El “però” es converteix en la guillotina.
Lee tambiénL’home que no calla mai
Davant històrics assenyalaments públics, la novetat és la velocitat del judici. El que ahir era admiració avui és repudi. El que ahir era un “bravo” avui és un “cancel·lada”. I tot això, sense matisos, sense escales de grisos, sense la possibilitat que dues veritats puguin coexistir sense anul·lar-se mútuament.
Potser l’única certesa és que, al final, la frase que triem no diu tant de Karla Sofía Gascón com de nosaltres mateixos. De la nostra moral fluctuant. De les nostres lleialtats i enemistats. Del tipus de món que volem construir. Perquè la veritat pot començar després del “però”, però també pot estar en el que no ens atrevim a dir.