El PSOE i Sumar s’han enfrontat en el si del Govern espanyol per dos motius laborals: la reducció de la jornada i la tributació del salari mínim interprofessional (SMI) per IRPF. En tots dos casos, la raó la té el PSOE. Considerem-los un a un.
Primer, la reducció de la jornada laboral. En principi, és possible
–sense pèrdua de poder adquisitiu– en la mesura que augmenta la productivitat. El primer problema és que, a Espanya, la productivitat no ha augmentat significativament els últims 30 anys; per tant, no hi ha marge. El segon problema és que, encara que hagués augmentat, és qüestió de poc temps que l’envelliment de la població faci impossible el finançament de les pensions. En aquestes circumstàncies, l’imperatiu és treballar més, no menys.
El millor: que la reducció naufragui i que s’augmenti l’SMI en la proporció equivalent
Passem al tema de la tributació del salari mínim. Abans d’entrar en matèria, resulta oportú posar de manifest que la causa principal de la baixa productivitat espanyola rau en la seva addicció en sectors productius que es basen en una força laboral poc formada i poc pagada, des del turisme a les indústries càrnies. És el creixement d’aquests sectors el que està creant la falsa impressió que, un altre cop, “Espanya va bé”, però hauria de ser evident que aquesta dinàmica també acabarà malament; aquest cop, perquè la incorporació massiva d’immigrants que al llarg de la seva vida tenen una aportació fiscal negativa agreuja el problema del
finançament de l’Estat de benestar. La patacada trigarà més temps, però serà pitjor.
L’únic remei per esmenar aquesta dinàmica és augmentar l’SMI fins que freni la creació de llocs de treball amb contribució fiscal negativa (que, de fet, són llocs de treball subvencionats pel conjunt de la societat). La frontera està aproximadament en els 22.000 euros. Els últims anys, l’SMI ha pujat molt (més d’un 30% en poder adquisitiu des del 2018), i per això els seus beneficiaris han deixat de ser un col·lectiu marginal per passar a esdevenir una part significativa del conjunt de treballadors, però no ha impactat en la creació de llocs de treball poc qualificats. Es tracta, doncs, que augmenti encara més, la qual cosa implica que ha d’afectar un col·lectiu encara més gran de treballadors. A la curta o a la llarga, doncs, és inviable que els receptors estiguin exempts de tributar per IRPF. La ministra de Treball té raó quan diu que “la justícia fiscal comença per dalt”, però cal recordar-li que acaba per baix, ja que el precepte que tothom ha de contribuir d’acord amb les seves possibilitats s’aplica a tots els ciutadans sense excepció.
El millor que podria passar és el següent: que la reducció de la jornada laboral naufragui al Congrés dels Diputats i que els membres del Govern espanyol firmin la pau amb un compromís: augmentar l’SMI en la proporció equivalent a la reducció de la jornada –un 6,25% addicional, fins als 17.612 euros, i que tributi. L’interès públic hi sortiria guanyant.