Fa cinc anys, el 15 de febrer del 2020, era dissabte com avui. A Donald Trump li quedava menys d’un any en el poder. Elon Musk només era un dels homes més rics del món. El seu fill petit encara no havia nascut. Gairebé ningú no sabia que Zelenski era president d’Ucraïna. I hauria de mirar a Google per recordar qui era el fiscal general de l’Estat. Carlos Mazón tenia remotes possibilitats de ser president de la Generalitat Valenciana. Lamine Yamal no havia acabat la primària. I a la cerimònia dels Oscars, Ellen DeGeneres havia fet una cosa supermoderna: una
selfie.
Aquell dissabte La Vanguardia obria la portada amb una entrevista al conseller delegat del Mobile World Congress, resignat després que es cancel·lés. Era el primer gran esdeveniment que se suspenia pel coronavirus. Diversos responsables polítics van criticar la decisió. Davant la falta de visitants i per intentar pal·liar les pèrdues, els millors restaurants de Barcelona, aliens al tancament obligat que patirien en poques setmanes, servirien menús a preus mai vistos. Ho anunciava el tinent d’alcalde d’Ada Colau, Jaume Collboni.
Illa i Simón, com els liquidadors de Txernòbil, van estar al peu del canó amb la covid
No feia ni un mes que s’havia constituït el primer govern de coalició d’esquerres des de la restauració de la democràcia a Espanya. No es veia res semblant des de la Segona República. Una de les vicepresidències del govern va correspondre a Unides Podem i va recaure en Pablo Iglesias, que poc abans de les eleccions feia perdre el son a Pedro Sánchez. El Ministeri de Sanitat va ser per a Salvador Illa, llicenciat en Filosofia. Més que per la seva experiència en el sector, Illa va ser nomenat per complir la quota catalana en el govern central. El ministre acabat de nomenar acabava de conèixer Fernando Simón, i no va dubtar a convertir-lo en el portaveu tècnic del ministeri per informar els ciutadans de l’evolució del virus. Simón no era un portaveu convencional: no duia mai vestit ni corbata, no es preocupava gaire pel pentinat i la seva veu no era el que anomenaríem una veu radiofònica. Treballava al ministeri on va ser ascendit per Ana Mato, ministra de Sanitat del Partit Popular.
Fa cinc anys ni Illa ni Simón no imaginaven la que els venia a sobre. Només faltava un mes per a la tragèdia més gran de la nostra era, però gairebé ningú no presagiava la seva magnitud. Ells, tampoc. Les primeres prediccions que van fer van ser bastant erràtiques. Però van estar al peu del canó. El seu paper sempre em va recordar el dels liquidadors de Txernòbil. Gent random amb el deure d’entrar fins al nucli de la central nuclear, amb uns índexs de radiació estratosfèrics, sabent que podia matar-los.
Lee tambiénL’home de les mil (i una) cares
Illa i Simón van compartir moltes hores i molts dies crítics. A Simón li agradaria que la paraula que li sortís recordant tot allò fos eficàcia. Però la que li surt és tristesa. Els dies més durs van ser aquells en què les xifres de morts es disparaven, fins a arribar als mil morts en 24 hores.
Semblava que tota aquella experiència, per la duresa, ens havia de fer millors. Ho recorden? Jo tampoc. El record d’aquells mesos l’hem convertit en un souvenir de viatge en què no volem ni pensar. Un col·lega em deia que quan penja una notícia de la pandèmia al web del seu diari, els clics baixen.
Cinc anys després, Fernando Simón ens ha concedit una entrevista. Per bé que està de baixa per malaltia, ell ha volgut tornar a donar la cara, sabent que els que l’hi van voler trencar tornaran a intentar-ho. Salvador Illa també ha volgut ser-hi, per sorpresa, ocupant un paper secundari. El ministre, ara president, donant al funcionari públic el protagonisme que es mereix. Gràcies, Fernando.