Si alguna cosa tinc clara dels Goya d’aquesta nit és que Eduard Fernández s’emportarà el de millor actor, per la interpretació d’ Enric Marco. Té molt bons rivals en aquesta categoria, però el que ha fet Eduard Fernández aquest any (El 47, Marco) surt de l’extraordinari. No és que estigui en estat de gràcia, perquè fa molt que està en aquest estat interpretatiu. Ara l’acompanya un estat de gràcia vital. L’Eduard s’ha reconciliat amb si mateix, no amb l’actor, sinó amb la persona. I això li ha donat encara més ales, si pot ser.
Hem estat molt de temps sense coneixe’ns personalment. La nostra relació s’havia forjat a través d’amics comuns. Raúl Arévalo, Òscar Camps. El comentari sempre era el mateix: com que no us coneixeu? Heu de quedar. Us caureu de putamare.
Fa la sensació que és la primera vegada que gaudeix de l’èxit plenament
I quedem. A casa seva. Un àtic a Sagrada Família que ja va ser la casa dels seus pares. El pis està a mig fer, acabat de reformar, encara sense decorar, amb unes vistes al temple que et permeten seguir les obres més eternes de Barcelona com un jubilat sense necessitat de baixar al carrer.
I sí, al primer tempteig ens caiem bé, però no hi ha confiança. I recorrem a la cosa fàcil en aquests casos: el Barça. Que si Flick, que si Lamine, que si Cubarsí, Casadó, Fermín, que si em poso El chiringuito quan perd el Madrid. El futbol es va inventar entre altres coses per a això: per tenir tema de conversa quan encara no tens tema de conversa.
L’Eduard fuma compulsivament. I sense venir gaire a tomb, em deixa anar pel broc gros: Tu, a què has vingut? El millor actor d’ Espanya et deixa anar una frase que podria ser d’algun dels seus personatges. Paesa, Casaldàliga, Marco. I jo, a l’altra banda, balbotejo, nerviós. No... a coneixe’t, que no ens havíem vist mai en persona. Intento driblar la pregunta que m’incomoda. Perquè no li vull dir a què he vingut. Em sembla violent, lleig, fins i tot maleducat. I és ell qui decideix posar-me les coses fàcils. Tu saps la meva història, oi? Torno a balbotejar, i ell dedueix que sí que la sé.
Coses que van a missa
Ho vull explicar, Jordi, però no sé com. Vull explicar el que he viscut perquè em penso que puc ajudar molta gent. Silenci. Callem. El miro per dir-li amb els ulls que continuï parlant, que la frase que li toca és més llarga, amb la diferència que aquí no hi ha guió per a cap dels dos.
L’Eduard es nota que s’ho ha treballat. Que la teràpia li ha provat. Que ha vençut el nen tímid i introvertit amb qui va conviure durant anys, i del qual s’ha anat desfent capa a capa. Ha fet 60 anys i vol demostrar que els té. Fa la sensació que és la primera vegada que gaudeix de l’èxit plenament. Sense fotre’s molta canya. Després d’haver-se llepat unes quantes ferides, ara acaricia les cicatrius amb suavitat. S’ha fet càrrec de les seves virtuts i sobretot dels seus defectes, i allò que era abans una motxilla impossible de sostenir, ara ho porta com una tote bag del Festival de Donosti. Ara pot explicar com la primera vegada que el va anar a veure al Llantiol fent de mim, el seu pare va tornar a casa plorant i no d’emoció.
L’Eduard aquesta nit tornarà a assaborir el que és l’èxit, o això que en diem èxit, triomfar. En aquest cas, el reconeixement de la gent del seu propi gremi, que estic convençut que el deu haver votat en massa. I demà es mostrarà a la tele com no s’ha mostrat mai. Sense careta de personatge. Desconstruint-se a si mateix, i com n’arriba a ser de difícil. L’home de les mil cares ens n’ensenyarà una d’inèdita, la seva, al natural, en pilotes. A canvi s’emportarà una altra ovació del públic, encara més grossa que la de dissabte, i la Greta se sentirà molt orgullosa del seu pare.