Emma
M’encanta Emma Vilarasau. Seré sincera: per ella vaig veure la transmissió completa dels premis Goya, que em va semblar prou avorrida. Llarguíssima. La majoria dels discursos van ser repetitius, monòtons. És normal que, en un moment tan especial, els premiats recordin els éssers estimats. Un record per als que estimem i estan presents a la sala, però també per als que se’n van anar i ens acompanyen sempre. Tot i això, potser no cal verbalitzar-ho en cada intervenció. Al final, els espectadors poden acabar farts de sentir una tirallonga de noms en veu alta. L’espectacle és l’espectacle. Per això, exigeix ritme i intensitat. Alguns discursos van ser innecessaris, d’altres insulsos, uns quants van valer la pena. Res de l’altre món. Va destacar la meravellosa actuació de Rigoberta Bandini, que va versionar un tema de principis dels vuitanta de Massiel, El amor, un poema brutal que va ser molt aplaudit.
Jo volia veure l’Emma alçar-se amb el Goya a la millor actriu. Fa molts anys que segueixo la seva trajectòria en sèries televisives (per cert, estaria molt bé que TV3 fes una sèrie amb ella, després de vint anys de no oferir-li res), en escenaris teatrals i en el cinema, ara amb Casa en flames. És una actriu enorme, amb una capacitat d’interpretació que deixa sense alè, que captura l’essència dels personatges i transmet emocions. És intensa i rigorosa, exigent i versàtil.
Vilarasau es mereixia el Goya per un paper d’una complexitat i una senzillesa emocionants
M’encanta el seu discurs a favor de la necessària visibilització de les actrius que, a partir d’una certa edat, no troben papers en el cinema ni el teatre, una cosa que no passa, per descomptat, amb els senyors. S’ha erigit en una defensora valenta de les dones.
Es mereixia el Goya perquè la seva actuació a la pel·lícula nominada és d’una complexitat i una senzillesa emocionants, perquè va ser capaç d’interpretar un drama humà universal, la solitud de moltes mares, d’una manera plena de veritats que trenquen el cor sense abandonar el sarcasme. L’humor que ens fa riure, però que també convida al crit o a les llàgrimes. Emma, brindo pels papers que vindran, pels nous projectes, pels reptes que encara tens al davant. Ens quedem amb el gairebé Goya. Tant és: tu, per sort, ets la mateixa.