La biologia comet errors? La naturalesa s’equivoca alguna vegada? Per descomptat. Determinar que aquests errors s’han d’obviar i d’assumir com a veritats absolutes és perillós. En primer lloc, perquè les veritats absolutes no existeixen. En segon lloc, perquè de vegades els humans s’erigeixen en defensors de les seves veritats particulars, creient-se déus. Els déus humans són molt perillosos.
Fotograma d'Emilia Pérez
Donald Trump va establir, des del moment zero del seu mandat, que només hi ha dos gèneres: el masculí i el femení. Tot d’un plegat es va carregar qüestions tan importants com la identitat de les persones. Qui soc jo?, s’han preguntat sempre els humans. Davant la pregunta eterna, podem sentir que som dones en un cos masculí, i al revés. Això passa. No és una invenció ni una superficialitat. Tampoc no deu ser fàcil de comprendre, assumir i comunicar al teu món. La magnífica pel·lícula Emilia Pérez recrea les complexitats íntimes i dures d’aquests procés.
Què té més valor: el que un sent que és al seu interior o el cos que li ha tocat en sort?
Precisament perquè la biologia es pot equivocar, hi ha éssers amb una identitat que no es correspon amb els seus genitals. Què té més valor: el que un sent que és al seu interior o el cos que li ha tocat en sort? La identitat o l’aparença física?
Trump treu les dones transgènere de les presons per a dones. Ha decidit traslladar-les a presons per a homes. Em sembla molt cruel. Les presons són llocs durs, violents, plens de persones al límit. Les dones trans seran víctimes de vexacions, maltractaments i possibles violacions. Qui vetllarà pels seus drets i necessitats? Moltes tenen teràpies hormonals en els seus tractaments, que s’interrompran de manera brusca, amb les repercussions conseqüents en la seva salut física i mental.
Lee tambiénLily i la llibertat
No m’agrada aquest món de déus humans que destrossen vides. La humanitat avança dos passos i en retrocedeix tres. Continuarem preguntant-nos qui som, perquè és un dubte propi de la naturalesa humana, com també ho és voler esbrinar cap a on anem: què ens ofereix el futur?, quin món deixarem als nostres fills? Fa por d’imaginar-ho. Pot significar abocar-nos a l’abisme. La resposta no és de cap color. És l’absència de colors: el negre.