El director de planificació política del Departament d’Estat dels EUA no és un càrrec qualsevol. Els que l’ocupen es dediquen a una cosa tan divina com la creació de mons. George Kennan, el primer a exercir-lo, va crear el món teòric bipolar de la guerra freda a imatge i semblança de la seva doctrina de la contenció. I Paul Nitze, el seu successor, el va reconfigurar militaritzant aquesta guerra. El món del pla Marshall va passar a ser el món de l’OTAN. I els europeus van viatjar de l’un a l’altre com qui canvia de barri seguint el trajecte indicat en un plànol. Des del seu origen, la missió principal de la direcció de planificació política va ser dissenyar un ordre internacional que permetés mantenir la posició d’avantatge que els EUA havien assolit al final de la Segona Guerra Mundial. El món creat per Kennan i redescrit per Nitze després de la derrota del Tercer Reich, volia aconseguir aquest objectiu. El que va dissenyar des del mateix càrrec el neoconservador Paul Wolfowitz després de la desfeta de l’URSS i l’11-S, també. En una situació unipolar en què cap altra potència era creïble com a enemic estratègic, calia buscar nous mitjans per al mateix fi i la guerra contra el terror va substituir la guerra freda.
Anton caracteritza Maquiavel com el gran teòric del populisme estratègic
En un moment com l’actual en què es torna a donar per mort un món vell, pertoca a Michael Anton, el flamant director de planificació política, fer de demiürg del nou. Anton, que ja va ser l’assessor presidencial al Consell de Seguretat Nacional durant l’anterior mandat de Trump, és un polític sui generis a qui li agrada repetir que fa més de trenta anys que llegeix i rellegeix Maquiavel. Les seves lectures i relectures segueixen les passes de les de Leo Strauss, que va receptar el pensador florentí com a autor de referència per a l’aprenentatge del paper de la propaganda en la realització de canvis d’època. Anton caracteritza Maquiavel com el gran teòric del populisme estratègic i, en un article a Foreign Policy del 2019, va descriure la “doctrina Trump” sobre política exterior com si fos una il·lustració d’aquesta teoria. Segons ell, la “doctrina Trump” vol substituir les regles de joc
de l’ordre internacional liberal i la globalització, que ja no serveixen als interessos dels EUA, que les havia imposat en el passat, per d’altres que tornin a estar al seu servei. I considera que la millor estratègia per aconseguir-ho és promoure internacionalment el principi del “nacionalisme per a tots” explotant l’oposició conceptual entre nacions homogènies i elits liberals globalitzadores. Evidentment, aquesta explotació no és nova. El disruptiu és el seu ús en benefici de la configuració d’un món que permeti perpetuar l’hegemonia americana. Mentre Trump continua interpretant, d’acord amb el consell de Maquiavel, el paper de príncep nou que prefereix ser temut a estimat, la cimera dels “patriotes” de la dreta autoritària celebrada a Madrid ha ofert una experiència immersiva del naixement d’aquest món.