La crisi de l’habitatge fa que Espanya hagi involucionat en l’accés a l’habitatge, tant de lloguer com de compravenda, i ja se situa al nivell dels països més desfavorits de la UE en possibilitats d’arrendar o comprar un immoble digne.
A les zones més sol·licitades, com ara Catalunya, Madrid, la Comunitat Valenciana, Andalusia, les Balears i les Canàries, els problemes per als llogaters i els compradors són semblants als que tenen els ciutadans de Polònia, Bulgària, Romania o Grècia, amb PIB inferior a l’espanyol.
Un estudi de House for All, un projecte d’investigació finançat per la Unió Europea i dirigit per un consorci europeu d’habitatge en què participen tots els estats membres, mostra una fotografia en què Espanya se situa entre els països a la cua en “assequibilitat” residencial.
El sector immobiliari espanyol està en màxims, tant de preus com d’operacions. En el cas del lloguer, l’estudi analitza l’accés a l’habitatge en relació amb els ingressos mitjans de cada regió. D’aquesta manera, a Eivissa es registren els pitjors problemes per arrendar, ja que, de mitjana, dedicant-hi un 40% dels ingressos, només seria possible llogar un habitatge de menys de 30 metres quadrats. A les províncies de Barcelona, Girona, Madrid, València, Alacant, Sevilla,
Màlaga, Cadis, Huelva, Gipuzkoa, Santander i Lugo, a l’hora de dedicar-hi el 40% del
sou, els arrendataris tot just podrien accedir a un immoble d’entre 30 i 50 metres quadrats.
Quant a la compravenda, la situació és semblant. L’estudi analitza quants anys de mitjana necessitaria una família per adquirir un habitatge de 100 metres quadrats dedicant-hi el 40% dels ingressos. A Eivissa i Màlaga requeriria un esforç de més de 35 anys; a Alacant, de 30 a 35 anys, i a Barcelona i Madrid, de 20 a 25 anys. L’informe incideix que les grans ciutats i l’arc mediterrani són les zones menys assequibles per accedir a l’habitatge.
La renda disponible de les famílies creix i el deute està controlat, però els preus lliures de les cases escalen més
Els preus lliures a Espanya estan, en efecte, totalment disparats. L’observatori trimestral del Ministeri d’Habitatge acaba de publicar els preus mitjans a tancament del tercer trimestre del 2024. A Madrid, el metre quadrat ha escalat als 3.274,6 euros, i a Barcelona ja arriba als 2.690,5 euros. A València i les Balears, els preus han crescut un 10% interanual. Cap província no se salva d’un avenç que sembla imparable. L’estudi també demostra que el problema d’accés a l’habitatge és comú a Europa. A França, per exemple, els pitjors inconvenients es localitzen a París i la Costa Blava. A Itàlia, al nord i a la costa del
mar Tirrè. A Alemanya, a
les proximitats de Berlín. A
Espanya, el problema és més dispers.
Aquestes dades arriben en un context d’augment dels recursos financers de les famílies. Les llars espanyoles acumulen una renda bruta disponible de 237.811 milions al tancament del tercer trimestre del 2024, segons el Banc d’Espanya. En relació amb el mateix trimestre del 2023, hi va haver un augment del 8,2%. Així mateix, l’endeutament de les famílies en relació amb el PIB continua descendint, fins al 44,1%. El 2013 era del 84,3%, de manera que la situació actual de les famílies és, de mit-jana, diferent de la de la crisi immobiliària.
Això també explica per què les transaccions se situen en màxims. El tercer trimestre del 2025 es van tancar 166.609 operacions, rècord dels últims anys. Els estrangers van comprar el 18,4% dels immobles que es van vendre, gairebé un de cada cinc.
Tot i això, malgrat que disposen de més estalvis i menys deutes, les famílies espanyoles han de fer més esforços cada any per accedir a un habitatge. És a dir, l’accés a un sostre en condicions és una qüestió de preus, però també d’ingressos. Per tant, encara que a Espanya s’apugin els
salaris, els límits del sector immobiliari en proporció escalen més.
Al tancament del tercer trimestre del 2024, la taxa d’esforç econòmic anual (percentatge de l’ingrés anual necessari per cobrir les quotes hipotecàries, tenint en compte un préstec estàndard) sense deduccions de les famílies espanyoles es va situar en el 35,3% de la renda disponible mitjana, davant el 30% que es va registrar el 2018.
Els problemes per tenir un sostre digne a Barcelona, les Balears o Madrid són iguals que a Bulgària i Romania
Finalment, el nombre d’anys necessaris per adquirir un habitatge en relació amb la renda disponible de la família també ha anat augmentant des d’abans de la pandèmia. En aquest moment, calen 7,20 anys, una de les xifres més altes del període històric.
