Res més natural per a un museu dedicat a les relacions trencades que la dislocació. El Museum of Broken Relationships (així, en anglès), inaugurat a Zagreb el 2010, té des de fa un parell de mesos una segona seu a la llunyana Chiang Mai.
En el seu trasplantament al nord de Tailàndia, el que va ser el museu més original d’Europa no renuncia a la seva filosofia. Acaparar i exposar objectes que condensin la història d’una ruptura amorosa, enviats per cors trencats d’arreu del món. Segons els casos, a tall de catarsi, de revenja o d’alliberament.
Dotzenes d’objectes condensen la història d’amor i ruptura dels seus donants del món sencer
Des d’un vestit de núvia que no es va arribar a estrenar fins a una destral que va dividir de la pitjor manera els mobles del pis compartit. Des de peces poderosament vistoses fins a altres que serien anodines sense el parell de paràgrafs que n’il·luminen les circumstàncies: una brotxa d’afaitar, un magnetòfon, un tigre de peluix, un collaret de pedres semiprecioses o unes pastes coreanes.
Els creadors del museu original són Olinka Vistica i Drazen Grubisic, croats vinculats al món de l’art que van conviure –i van trencar– fa més de vint anys. La idea va néixer de la seva pròpia ruptura amorosa. Repartir-se els estris els va ser senzill, fins que va arribar el torn a un ninot de corda –un conillet– que es passaven quan un dels dos viatjava.
Aquest conill va ser incorporat a una exposició, amb tant d’èxit que va anar atraient més fetitxes i donacions. Aquestes aviat van ser animades de manera sistemàtica, fins a donar peu al primer museu. Ubicat al nucli antic de Zagreb, envoltat d’esglésies i béns catòlics, alguna cosa té de confessionari i alguna cosa de la psicomàgia de Jodorowski.
Hi ha una atmosfera de recolliment, també, a Chiang Mai, encara que la seu sigui en una cruïlla freqüentada, a prop de les botigues d’artesania i no molt lluny dels mercats nocturns que li donen renom.
L’artista francesa Charlotte Fuentes –avui dia més implicada en el projecte que el mateix duo fundador– ha comissariat la proposta tailandesa, magníficament allotjada al lloc que va ser un banc centenari.
El Museu de les Relacions Trencades no és una franquícia, però si ho fos no els importaria als nòmades digitals que han fet niu a la segona ciutat de Tailàndia. El desamor –com l’amor– s’entén a tot arreu, fet que li permet aterrar en aquest racó cosmopolita de la mateixa manera que ho faria a Tegucigalpa o Belém do Pará.
Hi ha, de fet, diverses peces d’ Amèrica Llatina i, segons els croats, els mexicans són els més donats a esbombar els seus desenganys. Mentre que els asiàtics, en lloc de posar sobre la taula despit o sarcasme o liquidar-lo d’un glop, intenten quedar-se amb el costat bo. Encara que de les dues mitges taronges gairebé sempre sigui la més
espremuda i amarga la que es comunica.
Com haureu endevinat, el text que acompanya els objectes es llegeix amb morbo i gairebé sempre és més interessant que aquests, al cap i a la fi tan ridículs i fora de context –aquesta és la gràcia– com peixos boquejant fora de l’aigua. És un exhibicionisme a mitges. Els textos només citen la ciutat d’origen.
En alguns casos, es desprèn que la ferida de l’amor extint
està curada i fins i tot fa riure. En altres, pel to, encara sagna. Tot i que un surt, com els
mateixos donants, alleujat per l’experiència.
Deixa un pòsit semblant al de la lectura de Raymond Carver o Milan Kundera, perquè el secret rau en el fet que sigui un museu literari col·lectiu amb tan poques ínfules que es presenta com si hagués de ser visual. Arrossegant així tant el mateix el visitant xafarder com l’esteta o el voyeur; una ànima convalescent i alguna parella que passava per allà.
Per fer creu i ratlla, es venen gomes d’esborrar de la mida d’un puny. És un museu benvingut en un país on no en sobren, encara que li faltin històries locals. Això té reparació. El seu fons ha circulat per desenes de països i ha atret com un imant nous fetitxes i històries.
Aquesta condició de plat volador, esqueixat del seu entorn, pot neguitejar alguns. Moment d’acostar-se a Chedi Luang, el temple també escapçat i trencat que va perdre per sempre el seu Buda maragda.
