Qui es cuidarà de la salut sexual i reproductiva de les dones a Espanya? Amb un dèficit de més de 5.000 llevadores per arribar a la mitjana europea, les professionals adverteixen que la situació és “greu”. S’estima que a Catalunya un 32% de les places de llevadora quedaran sense cobrir aquest any. Mentrestant, a Madrid, l’escassetat de personal va provocar fa uns dies que una sola infermera hagués de desviure’s per fer diverses reanimacions a nadons prematurs a l’hospital de La Paz.
Les jubilacions, la falta de places formatives i la precarietat laboral han provocat una crisi que Montse Angulo, vocal llevadora del Consell General d’ Infermeria ( CGE), qualifica com a “catastròfica”. “La taxa de llevadores per 10.000 dones, entre els 14 i els 65 anys, és de 6,1 a Espanya, mentre que a Europa és de 9,1”.
Més enllà del part: “Atenem la salut sexual i reproductiva deles dones en totesles etapes vitals”
Les funcions d’aquesta especialitat van molt més enllà del part, i així ho reivindiquen les professionals: “Les llevadores exerceixen un paper fonamental en totes les etapes de la vida de la dona, des de la menarquia (primera menstruació) fins a la postmenopausa,
incloent-hi molt més que l’assistència al part”, assegura Elena González, vicepresidenta de l’ Associació Catalana de Llevadores ( ACL) i llevadora a l’hospital
Clínic.
La infermeria disposa d’un total de set especialitats. Tot i que els graduats poden exercir en diferents àrees, el cas de les llevadores és diferent. Per dedicar-se a aquesta especialitat, les infermeres han d’obtenir una plaça EIR ( Infermera Interna Resident) i completar dos anys de formació específica.
Aquest és el cas de María Torres, que treballa com a llevadora a l’hospital Comarcal de Caravaca de la Cruz, a Múrcia, cobrint una baixa de maternitat. Aquesta jove, de 29 anys, va aconseguir fa quatre una de les cobejades places EIR després d’obtenir una qualificació prou alta. Més de 7.000 aspirants es van presentar a l’examen, però per a l’especialitat de llevadora només es van oferir 412 places. “No havia pensat mai a ser llevadora; ho veia tan difícil que ni tan sols creia que fos una opció per a mi”, admet.
Fa anys que tant el CGE com el sindicat SATSE reclamen un augment de places. Tot i això, aquest any s’han convocat 18 places menys que l’any anterior (451); els aspirants en van fer l’examen el dissabte 25 de gener. “Fa 25 anys ja existia aquesta problemàtica i no s’ha fet res”, denúncia Anna Marés, delegada sindical de l’hospital Santa Caterina de Salt (Gironès).
L’any passat es van jubilar 149 llevadores a Catalunya, mentre que només es van formar 76 noves residents, segons dades de l’ ACL. Cal tenir en compte que moltes tornen a les seves províncies d’origen després de la formació, fet que amb prou feines deixa cobert un 51% de les places jubilades a la comunitat.
En l’àmbit estatal, el CGE va enquestar l’any passat un 30% de les llevadores en actiu, i les dades van ser reveladores: un 6% es jubilaran els pròxims cinc anys i els seus llocs “no seran coberts amb l’oferta actual”. “Cal que les comunitats vulguin invertir més en aquesta formació. Al final, ens aboquen al fet que la nostra feina quedi exclusivament reclosa a la sala de parts”, assegura Angulo.
A les imminents jubilacions se suma un buit generacional en la formació de llevadores entre el 1987 i el 1996, després que la Unió Europea obligués tots els estats a implementar un model d’especialitats d’infermeria o una carrera universitària. Espanya va optar pel model d’especialitats. Ara, amb l’última promoció a punt de jubilar-se, la societat s’enfronta a un forat de nou anys sense llevadores.
Paral·lelament, les llevadores entrevistades aposten per una especialització de la professió. “Una infermera no pot servir per a tot. La infermeria ha de ser exactament com la medicina, amb experts en una matèria, ja que la competència i la saviesa adquirides durant els anys aporten una seguretat que transmets al pacient”, expressa Margarita García de Vicuña, llevadora en situació de jubilació parcial a l’hospital Sant Joan de Déu (Barcelona).
El CGE assegura que s’inverteixen uns diners a escala nacional en formació, que després les comunitats no reclamen. Per què? “Una infermera generalista és una noia per a tot . En un sistema en què escassegen infermeres —així ho indica l’últim informe de Sanitat: falten 100.000 professionals—, no interessen les especialitats”, afegeix Angulo.
Aquesta falta d’infermeres la pateixen els que treballen de valent als hospitals. “Quan una llevadora està de baixa o necessita un dia de descans o formació, les altres han d’assumir la seva feina perquè no hi ha prou personal. En lloc d’oferir més places i formar nous professionals, el sistema opta per pagar hores extra, fet que agreuja el problema”, denúncia Anna Marés.
Una altra problemàtica que afecta el sector és la falta de places estructurals i la proliferació de contractes temporals. Les infermeres amb l’especialitat de llevadora poden optar tant a la borsa generalista com a la borsa d’infermeria obstetricoginecològica, però la majoria de contractes, sobretot per a les recents especialitzades, són “temporals i precaris”. “Encadenen feines de tres o cinc dies, substitucions per vacances d’estiu o Nadal... Mentre que les acabades d’especialitzar encara no han viscut aquest cicle, les infermeres amb anys d’experiència que decideixen especialitzar-se han d’enfrontar-se a tornar a començar, amb contractes temporals i rotacions constants per diferents hospitals”, explica Angulo.
Aquesta inestabilitat provoca que moltes llevadores acceptin contractes més atractius a la borsa generalista. Això va ser el que li va passar a María Torres quan, un cop va enllestir els seus dos anys de residència, va rebre simultàniament un contracte d’un any com a infermera i un altre d’estiu com a llevadora. “Estava desitjant acabar i exercir, però en aquell moment vaig prioritzar la meva vida personal”, confessa. Ara treballa com a llevadora a l’hospital de Caravaca i el seu contracte s’acaba a l’estiu. Quan acabi, té clar que obrirà les dues borses laborals i es quedarà amb el millor contracte que li ofereixin: “No puc estar mesos sense cobrar per l’amor a l’art de treballar de llevadora”.
Els primers anys com a llevadora es tradueixen en torns intempestius, nits llargues i treballar
dies festius, sense cobrar cap plus per tenir l’especialitat. Precisament, això és el que reclamen
les professionals, tant les que porten anys en l’ofici com les que acaben d’obtenir la residència. “L’especialitat no està reconeguda econòmicament. Tot i haver fet dos anys de formació, cobrem el mateix. L’únic incentiu? Que t’agrada la feina”, expressa Elena González.
Malgrat els obstacles, les professionals entrevistades tornarien a triar aquesta professió. María Torres, que acaba de començar la seva etapa professional, se sent “tremendament orgullosa” d’haver-se format i après en el sistema públic. Amb entusiasme, anima les futures residents a no perdre l’interès perquè “la formació acaba de començar”. A l’altre extrem hi ha Margarita García de Vicuña, a punt de jubilar-se, que sempre recordarà amb orgull les paraules i mostres de gratitud dels seus pacients i haver remat juntament amb les seves companyes. I és que, com diu la cançó de Vetusta Morla Los abrazos prohibidos , composta durant la pandèmia, ja es van guanyar a pols (fa molt) “l’aplaudiment més llarg del món”.
