Una mica d’escacs aleatoris: Per quina regla de tres Junts hauria d’aprovar els pressupostos si no ho fa amb els de la Generalitat ni amb l’Ajuntament de Barcelona, on governa el PSC en minoria? Per què, una vegada que tots han rectificat en el decret llei per a la revalorització de les pensions, els ajuts al transport o els afectats per la dana, es dona per descomptat ara que la següent estació d’aquest viacrucis haurien de ser els pressupostos generals de l’ Estat ( PGE)? Per què s’ha de situar el centre de gravetat de la legislatura en aquest tràmit parlamentari, si encara no està resolta la constitucionalitat de la llei d’ Amnistia o l’oficialitat del català a la UE, quan això, i no els PGE, són la base de l’acord d’investidura amb Junts? Per què no se situen les reformes pendents en l’àmbit territorial i institucional com a nou clau del ventall per a la segona part de la legislatura, un cop dicti sentència el Tribunal Constitucional?
Tots haurien d’assumir que queda legislatura per a estona, hi hagi o no PGE. És més, tothom té anotat que, amb els actuals prorrogats, els indicadors macroeconòmics van com un tret o, si voleu, un coet: un 3,2% de creixement del PIB i el mercat laboral en el seu millor moment des del 2007. No són condició, per tant, sine qua non, per molt que la Constitució ho exigeixi.
Amb una reunió amb Puigdemont a Brussel·les el president ja haurà guanyat la qüestió de confiança
No són els PGE el que ara importa, perquè no organitzen la convivència, com tampoc no passa res si es perden votacions al Congrés. S’accepten les derrotes amb esportivitat. Tanta inflació de tàctica política ens confon massa. El cas òmnibus ha interpel·lat tothom, excepte Vox, que ens recepta una motoserra. Tots van errar i tots s’han vist obligats a rectificar. Haurien d’aprendre, doncs, que tornar a l’escomesa entre socis, a compte dels PGE, seria treballar per al nou Trump en ascens amb armes de la vella era Obama, que ja es va acabar. Si Espanya continua creixent a aquest ritme accelerat, el més intel·ligent seria no posar-se la soga al coll i situar-se en una altra emboscada, com serien els PGE. La recepta adequada és tranquil·litat. Pedro Sánchez superarà com a president en dies totals José Luis Rodríguez Zapatero el 2 de febrer del 2026. Només falta exactament un any. I, després, el 12 de juny del 2026, superarà José María Aznar . Això ja és llei de la gravetat per a un Alberto Núñez Feijóo que hauria guanyat prestigi abstenint-se al primer decret i que només una setmana després haurà de votar a favor.
La legislatura va començar amb l’amnistia. Arribarà a la meitat amb la seva constitucionalització i començarà una segona part sense resoldre’s el finançament singular de Catalunya, que és el mateix que el nou sistema de finançament autonòmic en un model territorial, el mateix Estat autonòmic, en qüestionament. En altres paraules, per què sí que haurien d’importar els PGE i no el sistema de finançament autonòmic quan això sí que depèn de la majoria aclaparadora existent al Congrés, que convalidarà el nou decret de les pensions? Ho dic perquè ja sabem que el català oficial a la UE, que tant de bo es tanqui aviat, depèn de molts més actors que el mateix Regne d’ Espanya i la constitucionalització de l’amnistia, del Tribunal Constitucional.

El president delGovern centralahir al congrés del PSOE de Madrid
El PSOE, i per extensió la coalició, tornarien a jugar amb foc, a aquest chicken game sense fi, si el 2025 el redueixen a la mera gestió legislativa i aprovació dels PGE. Si, al contrari, fan el pas definitiu cap a les millores institucionals en l’àmbit territorial i identitari, que és el fil que uneix la majoria transversal i plurinacional, tot quedarà pendent de l’oferta electoral a l’esquerra del PSOE, que espera l’elecció del millor candidat per a la disputa de la tercera plaça amb Vox. El 23- J, en bon combat, va ser això. Ens sagnen els dits d’haver-ho escrit tantes vegades. Quan això últim estigui embastat, Sánchez tindrà a les seves mans la possibilitat d’anticipar eleccions després de superar abans Zapatero i després, Aznar.
La convivència entre diferents hauria de ser el nord d’aquesta legislatura. La reunió amb el president de Junts a Brussel·les –i no el paperot de la proposició no de llei per a una moció de confiança– és convivència. Amb aquesta imatge, el cap de l’ Executiu ja haurà guanyat la qüestió de confiança que no presentarà. No us sembla que, abans de parlar de PGE, no seria de més sentit comú que la convivència avancés? No havent-n’hi, creixem el doble que Alemanya o França.