Estimat diari, en Donald està més insuportable que mai des que vam tornar a la Casa Blanca. Aquest matí ha entrat a la meva habitació... sense trucar a la porta! Tant me fa que se salti totes les regles de la Constitució i tal, però les nostres regles –les MEVES regles– són sagrades i ell ho sap. I la primera que li he imposat és: respectar la meva privacitat. Ell té la seva vida, jo la meva, i així és com m’agrada.
A sobre, estava dormint i el malparit m’ha despertat. Només eren les onze del matí, Déu meu. M’he enfurismat. Li he dit de tot. Li he recordat per enèsima vegada que ell no era la persona més poderosa del món, sinó jo. Que si jo vull, ell cau. Que tinc a les mans humiliar-lo fins que esdevingui la riota de tot el planeta, començant pels russos (com es diverteixen amb ell) i incloent-hi els seus votants, aquella gent bruta i mal vestida que s’ empassa totes les porqueries que diu. Només he de fer públiques un parell de fotos d’ell sense el maquillatge taronja, o sense la perruca de palla, i adeu president Trump. O explicar al món el que realment penso de l’ affaire que va tenir amb aquella actriu porno mentre jo estava embarassada d’en Barron.
Sí, li he dit tot això i més. I li he recordat que si demano el divorci no només sortiran tots els seus draps bruts al judici, sinó que aniré a la premsa i explicaré els seus hàbits personals tan sòrdids (veure’l menjar és una pel·lícula de terror), i després escriuré un llibre que expliqui la veritat de com és, del menyspreu que sent pels seus seguidors i tal, que seria el best-seller més gran de tots els temps, i això ell també ho sap.
Bé. Gairebé m’ha fet pena. M’ha demanat perdó mil vegades. Gairebé s’ha posat a plorar, com el nen petit que sé que és, jo millor que ningú. La veritat és que tots els homes són uns nens petits davant una dona guapa i intel·ligent com jo, però ell més. Aquí hi ha el secret de la nostra relació. Que jo mano. Jo, una immigrant (quina gràcia!), tinc al palmell de la mà el president dels Estats Units d’Amèrica. Ha!
Al final, quan m’ha jurat una vegada i una altra que mai de la vida no tornaria a entrar al meu boudoir sense avisar, m’he tranquil·litzat. “D’acord –li he dit–. Au, va, digue’m què vols. Espero pel teu bé que sigui important”.
“Doncs sí, Melania, estimada. Tinc una proposta per a tu. Em penso que t’agradarà”.
“Ho dubto, però segueix...”.
“Acabo de veure a Fox News que tinc un nou aliat a Europa. Un president que diu que vol deixar la Unió Europea i l’OTAN i fer un gir cap a Putin. Supernotícia, oi?”.
Li he recordat a en Donald que ell no era la persona més poderosa del món, sinó jo; que si jo vull, ell cau
“Per això em despertes a aquestes hores? Tant me fa! Què diantre té a veure amb mi?”.
“Tot, amor meu. Tot! Vull trucar-li per felicitar-lo i dir-li que té tot el meu suport. I vull que tu facis de traductora”.
“De traductora?”
“Sí, escolta. Agafa’t fort. És el líder del teu país. És el president... d’Eslovàquia!”.
L’hauria mort, però he fet un esforç per mantenir la calma.
“Aviam –li he dit–. Aviam, Donald, estimat. Quant fa que estem casats?”.
“ Mmm... no ho sé... Dotze, tretze anys...”.
“Vint, imbècil. Vint!”.
“Ah, sí, és veritat. Tretze va ser amb l’anterior...”.
M’he llevat i li he clavat una bufetada.
“Mira –li he dit–. Escolta’m bé i no ho tornis a oblidar mai més en la teva ridícula vida, Mr. Cara Taronja. Vaig néixer a Eslovènia, no a Eslovàquia! És-lo-vè-ni-a. ¿Capisci?”.
La cara que ha fet, l’idiota!
“ P- p-però... no són el mateix?”.
Li he clavat una altra bufetada.
No ens hem besat des d’allò de la Stormy Daniels i mantindré el rècord intacte fins al dia que es mori
“Fora d’aquí! No et vull veure a la meva habitació mai més, em sents? Ni aquí en aquesta cabana de merda on m’has portat, ni al pis de Nova York, ni a Mar-a- Lago. Ara, fora!”.
Al cap de dues hores, quan m’he acabat de maquillar, m’he posat a pensar. M’ha fet gràcia reflexionar que la gent allà fora, al vulgar món real que fa tant que vaig abandonar, em veu com si estigués feta de gel. Si ens poguessin veure en privat a mi i el burro amb què vaig tenir la sort de contreure –o, més ben dit, contractar– matrimoni!
Bé, dic sort, estimat diari, per la seva riquesa, pels milions que ha aconseguit extreure de les crèdules multituds. Però quins sacrificis que he hagut de fer! Quan penso en els agents del servei secret que m’acompanyen a tot arreu, que guapos i que quadrats que estan, i com em miren de reüll quan es pensen que no els veig... però no. No cauré mai en la temptació. No puc. Perquè si ho fes i es descobrís, ho perdria tot.
O sigui, perdo el control que tinc sobre ell i això, juntament amb els seus diners, és el tresor més valuós que tinc, el que em vaig guanyar manipulant –soc brillant– el man-baby perquè es casés amb mi i em salvés de la misèria que m’esperava als 34 anys, amb la carrera de model més que caducada.
Sí, jo soc el somni americà fet carn. Per cert, em repugna la seva. Em refereixo –bé, no només, haha– al que menja. Hamburgueses Mc- Donald’s tot el sant dia. L’olor que fa el despatx oval! Vomitiva. Per això no m’acosto mai a l’ala oest. Ni a ell, si puc. Van tenir raó els maleïts de la premsa, per una vegada, quan van deduir que em vaig posar aquell barret el dia de la inauguració perquè li fos impossible fer-me un petó davant les càmeres de televisió. Bé, és just. Ell té el seu mur per protegir-nos dels mexicans, jo els meus artificis per protegir-me d’ell. No ens hem besat des d’allò de la Stormy Daniels. Tinc tota la intenció de mantenir el rècord intacte fins al dia que es mori.
Lee tambiénPor, molta por
Només espero que aguanti quatre anys més. És que m’agrada això de ser la primera dama. Fama i glòria sense haver de fer res. Ja he complert l’única tasca que se m’exigirà, fer-me aquella foto “oficial” en la qual diuen que semblo Lady Macbeth o la dona d’un capo mafiós. Que diguin el que vulguin. Que bordin els gossets. Jo estic casada amb el president dels Estats Units i això no m’ho treu ningú.
Fa uns anys una garsa que jo havia pensat que era amiga meva (en vaig aprendre la lliçó, ja no en tinc cap) va escriure un llibre titulat Melania i jo. És ple de mentides, però hi ha una cosa que va dir que és veritat. Quan em van preguntar quina era la meva reacció cada vegada que sentia un altre rumor de les seves infidelitats, vaig respondre: “Sé amb qui m’he casat”.
I sí, així és. Ho tinc ben clar. Si el públic sabés el que jo sé, el meu marit no hauria arribat mai ni de bon tros a la Casa Blanca. I el món seria menys idiota. Però a mi m’és exactament igual.