Avui, segons el Novus Ordo, celebrem la festivitat de sant Tomàs d’Aquino, frare de l’orde dels Predicadors que va ser teòleg, filòsof i jurista i una de les figures essencials del santoral i la teologia catòliques. L’ Església el va nomenar Doctor Angelicus i és una de les figures més influents del segle XIII (va néixer cap al 1224 i va morir el 1274; mig segle de vida fecund i ben aprofitat).
Nota al marge, per parlar de l’estat de la nostra educació secundària i superior: durant anys, he preguntat a llicenciats en Història o Humanitats pel segle en què va viure sant Tomàs d’Aquino, i han estat comptadíssims els llicenciats –insisteixo: llicenciats– que me l’han sabut situar al segle XIII.
La peripècia vital de sant Tomàs d’Aquino és digna d’una novel·la d’aventures
No és qüestió, en una columna periodística oportunista com aquesta, de posar-me a perorar sobre la Summa theologiae o la Summa contra gentiles. I, a més, difícilment tinc prou nivell per glossar-vos els escrits del dominic, però que hagi desaparegut del nostre currículum educatiu gairebé completament el patró de les universitats i les escoles catòliques diu molt poc de nosaltres mateixos. Perquè sant Tomàs d’Aquino, que va ser canonitzat el 1323, va reinterpretar i va difondre la filosofia i el pensament d’Aristòtil, fusionant-lo amb la fe cristiana, i, si no és el pare de l’escolàstica, és, sens dubte, i per mèrits propis, el més gran dels escolàstics.
Lee tambiénComença un temps antic
La seva peripècia vital és digna d’una novel·la d’aventures, i va ser un viatger incansable. A tall de mostra, els seus germans el van tancar en una torre perquè abandonés la pretensió de fer-se dominic. La seva Itàlia natal, França i Alemanya van ser llocs on va desenvolupar el seu portentós talent, estimulat primer pel seu mestre sant Albert el Gran. Sant Ramon de Penyafort li va encarregar la seva apologia de la fe catòlica, la Summa contra gentiles, que seria la guia de l’orde a Espanya.
Es va enfrontar als agustinistes i als averroistes, així com als antimendicants que liderava Gérard d’Abbeville. I va fer de la disputa civilitzada, encara que no exempta de rigor i fins i tot de rancúnia, una de les columnes de la nostra civilització i pensament, que va influir molt en el desenvolupament del dret i els judicis. Només per això ja mereixeria que avui, quan les disputes polítiques són un simple intercanvi d’insults, celebrem el seu dia.