És una muntanya imponent, el massís més espectacular del món. Si no dels més alts (6.190 metres; l’Everest en té uns 1.200 més), sí dels més vistosos, ja que emergeix d’una plana no gaire alta. Si comptéssim l’alçada des de la base fins al cim, seria la muntanya més elevada del món. Ningú no li fa ombra o companyia: regna solitària a la gèlida Alaska, eternament blanca. Batejada com a mont McKinley des del 1917, va ser rebatejada per Barack Obama el 2015 amb el nom indígena de Denali. Donald Trump li ha retornat el nom de mont McKinley. Ho va anunciar en el seu discurs de presa de possessió.
Com que també va anunciar que canviaria la denominació golf de Mèxic per golf d’Amèrica, va passar una mica desapercebuda la clara reivindicació que Trump va fer de William McKinley. Elegit l’any 1897, aquest president va morir assassinat per un anarquista el 1901. Va ser, per tant, el president de la guerra de Cuba. El que marca el final depressiu de l’imperi espanyol el 1898. Només per això em sembla que és pertinent evocar-lo. Les seves dues grans aportacions polítiques (proteccionisme aranzelari i expansionisme imperial) troben en Trump un continuador directe. Ja des d’abans de ser diputat, McKinley era un defensor a ultrança de la indústria americana. Amb la política aranzelària de McKinley que frenava les importacions, la indústria americana va fer un gran salt.
Trump com a Júpiter: un ‘Deus ex machina’ que fulmina amb el seu llamp els problemes de món
Trump diu que vol fer el mateix. Ara bé, en el temps de McKinley, no existia la intel·ligència artificial, la qual, abanderada pels hipermilionaris de Silicon Valley, no pot pas ser considerada una promotora del treball industrial (tanmateix, cal no oblidar que el més destacat de tots ells, Elon Musk, no és pas només un creador de software, sinó també de hardware, és a dir un fabricant de màquines, siguin cotxes o coets, i aquesta és precisament la raó de l’èxit dels seus projectes). Tots els economistes liberals avisen del perill econòmic d’una guerra d’aranzels. Pot ser, sobretot, catastròfica per a les economies exportadores com les europees que, per si fos poc, hauran d’apujar la seva despesa militar, ens diu ara Trump, fins al 5%, cosa que, aproximadament, equivaldria a la inversió que l’Estat fa en tot el cicle educatiu (dels jardins d’infància a la universitat).
Lee tambiénTenebres fascinants
Pel que fa a l’expansió territorial, el president McKinley va pressionar Espanya per tal que atorgués la independència als insurgents cubans. Després de l’explosió del Maine (febrer de 1898: un cuirassat nord-americà que havia fondejat, intrús, al port de l’Havana), va sol·licitar la declaració de guerra del Congrés i la va signar. La moderna flota americana va ser letal per a la vella Marina espanyola. Els americans van guanyar fàcilment. Per pactar la pau, Espanya va haver de lliurar als EUA, a més de Cuba, les altres colònies d’ultramar: Puerto Rico, Guam i les Filipines. A la Cuba castrista, ara hi ronden els xinesos de manera menys descarada del que va evidenciar, el 2022, la visita a Taiwan de Nancy Pelosi, la molt progre presidenta del Congrés (l’imperialisme no serà ben bé un invent de Trump). En canvi, Guam i les Filipines formen part essencial de l’entramat dels EUA al Pacífic, que, segons com vagin les coses, serà determinant. McKinley ja ho devia intuir quan el 1898, el mateix any de Cuba, va annexionar les illes de Hawaii als Estats Units.
El model annexionista de McKinley sembla que agrada molt a Trump, cosa que, com és evident, implicaria acceptar l’annexió russa d’una part d’Ucraïna i el desembarcament xinès a Taiwan. Seria com retornar a la guerra freda: els imperis repartint-se el món. Aquest repartiment portaria, sí, un cessament de conflictes, però a costa de la pèrdua absoluta de llibertat dels països subordinats a cada àrea, començant pels europeus (molts dels quals acceptarien encantats, com demostra el Govern d’Itàlia, les engrunes que cauen de la taula imperial). ¿Té forces, ganes i capacitat de sofriment Europa per plantejar en aquest context tan difícil una via pròpia? Pel seu impudor imperial i per tantes altres raons, el discurs fundacional de Trump ha de ser qualificat de jupiterí. Trump com a Júpiter. Un Deus ex machina que fulmina amb el seu llamp els problemes de món. No són pocs els europeus que es deleixen per adorar-lo.