La conversa social sempre té veus cantants que malden per liderar-la. El primer pas per dominar una conversa és establir-ne l’ordre del dia, és a dir, la llista de coses sobre les quals es pot parlar (i les que n’han de quedar fora). El segle passat aquesta feina de guionatge es desenvolupava als mitjans de comunicació. Sobretot, des de la premsa escrita, degudament amplificada als mitjans audiovisuals, públics i privats. En cada marc geogràfic el poder polític i econòmic que liderava la conversa social –domèstica i nacional– aplicava la seva influència als mitjans de manera estratègica en termes d’afinitat. Tot plegat amb una certa subtilesa.
De tant en tant, algun mitjà desafinava i transcendia algun desajust que feia grinyolar el mecanisme. Tot això encara passa a les democràcies occidentals. Els lectors més o menys constants de diaris tenim una idea aproximada del color de cada línia editorial, i els mitjans públics audiovisuals de cada circumscripció resintonitzen les seves emissions cada cop que les urnes susciten un canvi de govern.
Lee tambiénBarbuts a Manrússia
En els últims quinze anys, però, la conversa social ha viscut la renovació de l’equip de guionistes. L’ordre del dia ja no el redacten només els mitjans de comunicació tradicionals, que n’han perdut el monopoli. Les xarxes socials han promogut una mena de fracking informatiu que ha multiplicat exponencialment els pous d’extracció de temes i opinions. L’aparença de tot plegat és de diversitat. Una exaltació de la llibertat individual que es fonamenta en el fet, indiscutible, de donar veu a tothom que aixequi el dit.
Però d’aquest guirigall de veus entre mitjans, mitjancers i mitjanies de la comunicació en sorgeix una multitud d’extremitats que demanen la paraula alhora. Alcen el braç (Elon Musk), el puny (Adolf Hitler, comunista segons la candidata alemanya Alice Weidel), l’orella (Donald Trump), la motoserra (Javier Milei) o el braç incorrupte de sant Ventorro (Carlos Mazon). Els guionistes del nou ordre del dia aconsegueixen que parlem del que ells volen que parlem, però el pitjor de tot és que no fan bons els que els precediren. Més aviat sembla que facin el mateix que els d’abans, però ara sense dissimular.