Em disposava a escriure un article suaument apocalíptic amb música de fons, per acompanyar el moment històric. Circula per les xarxes una vella versió de la Novena simfonia de Mahler, amb un silenci de diversos minuts que talla l’alè i sosté Claudio Abbado, amb la batuta, quan acaba la música, abans de l’aplaudiment, que ve a tomb en aquests temps. Però se’m va acudir abans donar un cop d’ull al vídeo de la investidura del president dels Estats Units, buscant, no ho sé, inspiració nostàlgica, i em vaig quedar glaçada enmig de la festa. Se’m van fer les tres de la matinada, adherida a la pantalla. Algunes escenes vaig necessitar veure-les diverses vegades, no sabria explicar per quina raó antropològica.
Impressionant el moment de fira de la firma de les ordres executives, amb llançament de bolis al públic que celebra amb crits la sortida de l’OMS i del pacte climàtic global, en una gresca suïcida, amb els incendis de Los Angeles al clatell. Bestials els aplaudiments d’aquest poble de migrants a les doloroses mesures antiimmigració, o a l’ordre animalesca que només reconeix l’existència del femení i el masculí. Espectacular victòria del capitalisme, però també del mascle que sent perillar el seu poder absolut.
Triomfa el capitalisme, però també el mascle que sent perillar el seu poder absolut
Vaig veure tot això i molt més i la por se’m va ficar al cos. N’havia llegit cròniques, però no és el mateix veure els somriures, els ulls, els gestos dels protagonistes milionaris, borratxos de poder, amos ja de tot, incloent-hi internet. Aquest perillós bassal on neden els nostres cranis, tot el dia, i que explica, en gran part, que el poble voti furiós contra si mateix. I potser també que a mi i a milions d’usuaris que xipollegen en aquesta mateixa bombolla ens arribi el vídeo de la Novena de Mahler que pretenia gronxar aquesta sensació de final. Ens podrien estar llançant plàtans de consolació, posem per cas.
Lee tambiénTrinidad ‘for ever’
Sospito de tot. Però això no evita sucumbir als últims compassos en pianissimo de la Jove Orquestra Gustav Mahler, que va com evaporant el so fins a l’última exhalació del violí. I gairebé tocar després aquell silenci llarg que Abbado, amb els ulls tancats, porta lentament amb les mans fins al seu pit, el nostre i el de les tres mil persones que van omplir la sala Santa Cecília contenint la respiració, sense ni una tos. Tot alhora.