Volen un món sense semàfors. Un món sense silenci. Un món sense lleis. Primer pregunten el teu preu. Després t’amenacen i criden. Després, t’atropellen. Són molts, però semblen més pel que criden, insulten i empenyen. Però podríem començar per abaixar el volum. Potser els regalem massa altaveus i ens en fotem poc.
La coronació de la Reina Taronja, per exemple, va donar tant de si. No ja la graponeria a l’hora de demanar un taxi d’Elon Musk o el vestit de llum de peu de Melania, el petó impedit per l’ala d’un barret, el reverend negre fent de paròdia de Boja acadèmia de policia o qualsevol dels himnes, oracions i consignes patrioteres. Per no parlar de quan l’Emperador va donar les gràcies a Déu per salvar-lo de l’atemptat per poder així fer Amèrica gran. Or pur. Tornem a The office. Tornem a Gila i els Monty Python.
Assistim a una òpera bufa, un espectacle de pressing catch a força de decrets
Assistim a una òpera bufa, un espectacle de pressing catch a força de decrets, i sobretot un llarg i tediós monument a la mentida i la hipèrbole, el deliri i la fatxenderia. Malbaratament d’ànsies de revenja, un puré de sobres i consignes tan altisonants com buides de contingut. El berenar del Barreter Boig amb tots els convidats ultres al seu voltant rient totes les gràcies perquè per fi els conviden a festes i poden deixar de conversar amb un gos mort o emprovar-se camises negres amb la balda posada al lavabo de casa dels papes.
Lee tambiénLynch: somiar i despertar
Homenatge a Lewis Carroll, als propietaris actuals de les paraules i a la morsa famolenca. Fins i tot gaudim d’Alícia en el paper de bisbessa de Washington. Aquesta podria haver cridat el monarca que parés d’exigir que li tallin el cap a tothom, que ell, al cap i a la fi, només és una baralla de cartes. El que va fer va ser demanar misericòrdia. Per a aquella part del país –en particular immigrants i membres de la comunitat LGTBIQ– que ara té por. Mentre Alícia parlava, la Reina Taronja es mostrava contrariada, farta, enfadada, cada vegada més taronja.
Ho volen tot. Un món sense semàfors, ple de crits i insults, un territori sense lleis. La llibertat dels més forts. És el món dels grans empresaris, de les colònies. Però abans que ens esclafin, riem amb tots ells. En el seu àmbit sempre han estat els millors.