Lynch: somiar i despertar

Dissabte al matí. Sol hivernal, cel blau. Sents veus de nens, ocells, algun cotxe que marxa a poca velocitat. I tota aquesta claror i puresa, aquest món bonic col·locat en un ordre propi incontestable et sembla irreal, més estrany que els fils que encara et subjecten a una cosa que va passar ahir a la nit –que vas fer, que vas somiar, que vas veure– i que alhora vols oblidar i recordar, ordenar i amagar. T’atreu el malson, el desordre, l’incorrecte, l’insalubre, però al cap de poca estona necessites pujar a la superfície, tornar per respirar i saber que els llums de casa continuen encesos i conserves una família, una casa, una ocupació, uns amics. És insuportable viure a l’ Infern. També ho és viure al Cel. És aquí on és David Lynch.

Potser els crims de la nit haurien de ser jutjats i penats per les lleis de la nit perquè són incomprensibles a la llum del dia. Has d’anar i tornar, somiar i despertar, caure i redimir-te perquè aquí hi ha l’aventura de ser vius: posar-se en un compromís, ser curiosos, salvar la pell a l’últim moment. La puresa necessita alguna cosa sòrdida, el negre s’encega en blanc, el somni acaba en malson, la corrupció dels cossos i la redempció de l’amor abans de la primera traïció. Has tornat a casa. Tot està en ordre i tot és, alhora, bonic i terrible. El món és estrany i tu, després de veure l’ocult, ja mai podràs ser el mateix. També és aquí on és David Lynch.

Va crear un nou tipus d’espectador, alliberat del rigor i l’ordre del que és racional

El director nascut a Missoula, Montana, i mort fa tot just tres dies, no ho va fer fàcil però tampoc impossible. Va impactar en la cultura popular des dels marges, però amb la força de les superproduccions dels vuitanta. Cineastes, músics, escriptors, no serien el que van ser si Lynch no hagués existit. I alhora –una cosa que no està a l’abast de gaires creadors– va crear un nou tipus d’espectador de cinema i televisió, que va acceptar una particular manera d’explicar les històries, alliberades del rigor i l’ordre del que és racional creant en nosaltres una relació molt especial amb el misteri. L’interior i el del món. Bellesa amb lletjor. El correcte amb l’incorrecte. El secret i el que es revela. Ens va reconciliar amb el que som a la nit i també al dia. Doctor Jekyll i Mister Hyde. La necessitat del domèstic i quotidià i la privacitat del transgredit darrere d’una cortina de vellut blau o en un automòbil sacsejat per l’esquizofrènia a ritme d’ I’m deranged.

A Nick Cave, David Lynch li va salvar mitja carrera aprofundint en la veta de la foscor amb balades interpretades per crooners dels anys cinquanta. El Bob de Twin Peaks hi era en totes ( In dreams , I’ve told every little star , Crying , Love me tender ) convivint amb el poder evocador d’aquelles cançons. No eren el que semblaven. Millor encara. Eren i no eren alhora el que semblaven. La subversió de l’art depenia de la llum que il·luminés la peça, de la velocitat del cotxe, de si els llums eren llargs o curts. Habitar un somni, un malson en què havies de renunciar a entendre, a provar d’ordenar les pàgines per números i temps, perquè només així podies gaudir i patir una experiència cinematogràfica com són les pel·lícules Lynch de David Lynch. No provis d’explicar una pintura ni d’entendre racionalment un somni. Hi ets i en tornes. Passa i sents. Però pot passar que ja no puguis tornar del fosc o despertar d’un malson. Aquest és el risc. Com el que li passa a Laura Dern a l’últim tram de la devastadora Inland empire. L’ Alicia ja no pot tornar.

Tot això servit per un personatge perfecte: ell mateix. Perquè David Lynch no es va convertir mai en el gòlem idiotitzat de les seves pròpies pel·lícules. Va ser radicalment les seves pel·lícules però l’home t’apareixia puntual, sobri i elegant, amb una gorra de beisbol i una cigarreta allargada. Va ser l’excèntric més cool de l’ Univers. El dial mai del tot ben sintonitzat però que, de sobte, posava la teva cançó favorita o feia que sonés el telèfon i fossis tu també o la persona en qui estaves pensant mentre un escriu aquestes línies, per exemple.

Lynch no va intel·lectualitzar mai la seva proposta d’artista orgànic i total. Sempre va tornar l’endemà al matí com fan els artistes de veritat que no imiten els seus personatges o els seus arguments. Que no es fan estereotips ni productes rebaixats. Va personificar honestament l’artista que entra en el subconscient, i accepta que el somni és somni sense més ni més, i que això, precisament això, ens permet accedir a un tipus de bellesa o terror. Veus, mires, sents i esperes que es faci de dia per poder explicar el que has vist des de dins d’un armari o escoltat als seients posteriors d’un cotxe ple de guillats.