Aquesta era la casa més antiga de l’ Eixample fins al 1989, en què va ser enderrocada. La primera casa va ser la de Manuel Gibert, aixecada on avui s’alcen les dues fonts monumentals de la plaça Catalunya. I és que l’enginyer de camins Ildefons Cerdà, en la seva condició d’urbanista, va projectar el pla de l’Eixample sense la plaça; aquest espai havia de contenir una simple illa més.
Les cases que es van anar construint al voltant no tenien, doncs, cap categoria i
això es va posar de manifest quan, el 1902, es va inaugurar la plaça.
Havia estat ampliada amb estil modernista el 1903 per contenir un saló de música molt ben ornamentat
Va ser un primerenc 1863 quan es va erigir aquesta casa: la propietària Josepa Torrents de Sicart la va encarregar al mestre d’obres Pau Martorell. Va rebre aquesta numeració: passeig de Gràcia, 2, a l’inici del xamfrà amb el carrer Fontanella. La façana era d'allò més anònima.
A la planta baixa s’hi va instal·lar la farmàcia de Joan Gibert Soler el 1879, un dels primers comerços d’aquella nova Barcelona; no va ser estrany que durés poc. La història la recorda pel fet que Antoni Gaudí en va projectar la decoració; a la façana, el perfil del rètol és el que més revela la mà del llavors tan jove arquitecte.
Aquesta era la imatge de la històrica casa poc abans que fos enderrocada
El 1903, va tenir lloc una intervenció acusada de l’arquitecte Antoni M. Gallissà. Va rehabilitar la casa i hi va introduir una ampliació notable al costat del carrer Fontanella, i va aparèixer realçada sota una afinada inspiració modernista. A la façana, hi sobresortia una tribuna, coronada per un recarregat treball ornamental. Contenia una gran sala de música, escenari molt ben decorat, tal com es pot veure en alguna de les poques fotografies conservades.
Aleshores, allà hi vivia Isidre Sicart i Torrents, que va rebre el títol pontifici de comte atorgat per Pius X; en la guia Barcelona selecta, del 1908, hi figura ell com a propietari i la nova adreça, plaça Catalunya, 16. Joaquim M. de Nadal evoca, en les seves memòries, el naixement de l’amistat amb Sicart en els seus anys joves i amb especial detall l’aventura parisenca gaudida per tots dos.
L’última ampliació d’El Corte Inglés va suposar l’enderroc de la històrica casa, amb la sala de música inclosa; la façana actual d’aquesta és una còpia del tot innecessària: vaig presenciar com se’ls enfonsava sense pretendre-ho.