Com va arribar en José a la torre de control de l’aeroport del Prat? Es va llançar al buit o algú l’hi va tirar? Era viu o mort quan es va precipitar des d’una altura de 20 metres? Són preguntes que, ara, al cap de 34 anys d’aquell fet, es planteja la família d’en José. Tenia 18 anys quan va passar tot, el 27 de setembre del 1991.
Però hi ha una altra pregunta que eclipsa les que ja s’han formulat. Per què es planteja ara la família, tant temps després, aquests interrogants? Doncs molt senzill, encara que la resposta sigui sorprenent: perquè el germà i la mare d’en José no han sabut ni han estat informats de què li va passar a aquest jove fins ara, més de tres dècades després de la seva mort.
El cas l’investigava la Policia, però el cos el va trobar la Guàrdia Civil i les dades no es van creuar
Més preguntes: aquesta família va passar de tot? No es van preocupar per la sort d’en José? Res més lluny de la realitat. Aquesta és, com comentaven ahir a El món a RAC1 , “una història al·lucinant”. Per entendre-la, cal anar al principi.
En José deixa de donar senyals de vida aquell 27 de setembre del 1991. El seu germà, Luis Brusca, d’origen argentí i que feia ja anys que residia a Barcelona, es va preocupar per aquella absència des del primer moment.
En Luis va denunciar la desaparició a la Policia Nacional. Va ser l’inici d’un calvari que duraria més de trenta anys. Ho recordava ahir en Luis al programa de Jordi Basté. La primera trava li posen en aquelles dependències policials. Li diuen que no poden acceptar la denúncia si no prova que en José vivia de forma legal a Barcelona. Ho va poder demostrar amb un document del consolat argentí l’11 d’octubre d’aquell any, gairebé 15 dies després de la desaparició del seu germà. Fins aleshores, doncs, cap policia no el va buscar.
I, a partir d’aquí, el silenci. La Policia no diu res a la família d’en Luis. Van passar cinc anys, explicava ahir el germà d’en José a El món a RAC1 , fins a tenir la primera notícia d’aquells agents. “Em van preguntar si sabia res d’en José i els vaig respondre, esclar, que no”. Feia molt de temps que esperaven que la Policia els digués alguna cosa.
Però en Luis i la seva mare, malgrat aquella apatia policial, no es van quedar quiets. Van remoure cel i terra per saber què li havia passat al jove. Van anar al programa de l’època Quién sabe dónde i van anar a París, després que algú els digués que hi havien vist en José. També van denunciar la desaparició a l’Europol. Tot va caure en sac foradat.
Desesperats, molts anys després, van anar als Mossos per presentar una segona denúncia. I va saltar la dolorosa sorpresa. Aquells agents van comunicar a en Luis que en José havia mort el mateix dia que va desaparèixer. El seu cadàver va ser descobert al peu de la torre de control de l’aeroport del Prat. El va recollir la Guàrdia Civil, però aquella informació mai no va arribar als arxius de la Policia Nacional. Així doncs, va ser enterrat, sense autòpsia (es va considerar el cas com un suïcidi) al cementiri del Prat. I en José ha estat allà tot aquest temps, mentre la seva mare i germà no han deixat de buscar-lo.
Ara la família, revelava ahir en Luis, vol exigir responsabilitats per tanta apatia policial i el cúmul d’errors. A ells no els val l’excusa que, en aquella època, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil no creuaven dades. Han posat el cas en mans de l’advocat Benet Salellas, que ja parla d’“un mal funcionament de l’Administració”. També volen saber què li va passar a en José, com va entrar en aquella zona restringida de l’aeroport i què hi va passar. Són massa preguntes sense resposta. El dolor, després de poder vetllar per fi el cos, lluny d’alleujar-se, augmenta.
