Vivim en una societat que està perdent els grisos. Tot és blanc o negre. El ciutadà viu les situacions més quotidianes com si fos un hooligan . O estàs de la meva part o estàs contra meu. Aquesta polarització afectiva en el dia a dia –la creixent crispació política i l’emoció desplegada en aquest discurs hi tenen molta culpa– passa factura en les relacions socials amb acalorats debats o discussions per temes tan banals com ara si s’és més de David Broncano que de Pablo Motos o si és millor escoltar blues i música indie, que no pas flamenc i música llatina.
Per què tanta passió en la defensa de posicions per temes, a priori, sense transcendència? Hi ha repartiment de culpes. La manera de fer política, la descarada manipulació desplegada a les xarxes socials i el potent altaveu d’alguns mitjans de comunicació a l’hora de crear una polèmica es reparteixen aquest pastís de què tothom agafa un tros i que acaba marcant preferències o fixant opinions entre els ciutadans consumidors d’aquella informació.
Així ho reflecteixen diversos estudis després de revelar que la polarització política – vivim amb les urnes pràcticament sempre preparades– ha donat pas a una altra polarització més quotidiana, l’afectiva, que abraça en funció del que es vota en aquelles urnes permanent al lleure, els gustos, entreteniment, cultura, estils de vida... Així doncs, els comportaments dels ciutadans cada dia estan més marcats en funció d’aquesta elecció política. I els discursos més radicalitzats. Es discuteix més i es dialoga menys.
Parlem primer dels polítics. “L’abús de l’emoció en el discurs polític i la desenfrenada passió i confrontació amb què s’intenta mobilitzar l’electorat converteixen el ciutadà en un hipotètic votant a temps complet”, alerta la psicòloga Silvia Álava. “En un hooligan ”, sosté Mariano Torcal, catedràtic de Ciència Política de la Universitat Pompeu Fabra. Aquell tens missatge polític sostingut en el temps ha arrelat en les converses quotidianes, convertides en autèntics camps de batalla en què són molts els que reneguen a posar-se en el lloc de l’altre. La confrontació i l’ esbronc estan, doncs, assegurats.
Aquesta polarització quotidiana té molt a veure amb el que Álav a anomena “biaix de confirmació”. És la informació que processem, prèvia selecció. “Ens quedem amb allò que encaixa amb els nostres ideals i no ens
genera conflicte; així, pensem que tot el que fem pensem i sentim és el bo, el vàlid, i la resta –els que pensen diferent– és el dolent”. Dialogar o raonar partint d’aquesta premissa tan bàsica es fa, per tant, molt difícil. La cohesió social se’n ressent.
Un altre indicador que explica tanta polarització afectiva té l’origen, afegeix aquesta psicòloga, “en els algoritmes de les xarxes socials”. Aquests programes s’encarreguen de canalitzar una informació que encaixa amb la posició de cadascun; “ens arriba a les xarxes allò que volem llegir o escoltar”, indica Álava. Això reforça el discurs i si quedava algun gris entre el blanc i negre, queda difuminat per les notícies falses d’aquests canals, eines perfectes per reforçar encara més la polarització amb les coses més insignificants i quotidianes.
Mariano Torcal, que també és director del Research and Expertise Centre for Survey Methodology ( RECSM) i professor adjunt a la Universitat de Denver, aborda aquest tema al llibre De votantes a hooligans . Es pregunta per què tant d’apassionament i tantes ganes de tenir la raó en les converses més trivials. La resposta és en la polarització afectiva provocada per aquelles “megaidentitats” partidistes (no només votem l’ideari d’un partit, sinó que ara ens transformem en el que representa) que s’han colat en el nostre dia a dia. Això explica, escriu Torcal, que es dispari el disgust quan algú no pensa com nosaltres i augmentin els odis, fòbies i també els amors desenfrenats.
Luis Miller, investigador del CSIC i autor de l’assaig “ Polaritzats”, constata en aquest treball els efectes d’aquesta polarització quotidiana. Els ciutadans, ara convertits en eterns electors, s’han encomanat de “l’excessiva emoció”, com diu la psicòloga Silvia Álava, utilitzada en el missatge polític. Són més partidistes que mai i s’assumeix, per exemple, tal com escriu Miller, que si s’és d’esquerres cal veure programes de televisió de ciència o debats, anar en bicicleta o fer-se vegetarià; els de dretes prefereixen els programes d’entrevistes, les trobades familiars o prendre el sol a la platja. Als primers els agrada més el blues; als segons, el flamenc. I cadascun defensa aquells gustos com si s’hi juguessin la vida. Els primers, per donar actualitat al tema, s’alien ara amb Broncano; els segons són més de Pablo Motos.
La culpa? L’excessiva emoció del missatge polític, la manipulació a les xarxes i mitjans amb l’altaveu distorsionat
A aquests investigadors no se’ls escapa que darrere aquesta polarització en temes tan quotidians s’hi amaga la nova estratègia dels partits polítics per condicionar, amb els seus emocionals i confrontats discursos, la visió dels seus seguidors sobre qualsevol tema. Sense oblidar, reiteren, l’important paper que hi han tingut les xarxes socials o les conseqüències de l’afany d’alguns mitjans de comunicació a magnificar, amb hores d’emissió, debats sobre temes que, si no tinguessin aquests altaveus, mai es generarien. Va passar amb el toros sí o toros no o amb el debat sobre l’elecció de la candidata a Eurovisió, entre Chanel o Rigoberta Bandini. Discussions amb molt de caire polític, quan la cosa no hauria de passar d’una conversa de bar.
