La notícia de la mort del cineasta David Lynch a Los Angeles va compartir ahir portada a la premsa catalana amb la trobada de Carles Puigdemont i Oriol Junqueras a Waterloo. Les casualitats de vegades són cares de metàfores polièdriques. L’obra de Lynch, segons ell mateix havia explicat a The New York Times arran de l’estrena de Blue velvet , està basada en la seva obsessió per demostrar que la part superficial de la vida i les seves aparents bones sensacions no són la veritat, ja que sovint amaguen un costat fosc que ho condiciona tot.
David Lynch el 2002
També la foto entre Puigdemont i Junqueras, en aquest xalet petitburgès que es coneix pomposament amb el nom de la Casa de la República, és com una felicitació de Nadal que ha arribat amb retard. Les profundes diferències personals i polítiques entre tots dos fa més d’una dècada que duren. I costa de pensar que la distància, que per més que el bolero digui que no és l’oblit, hagi curat les ferides. D’entrada, sorprèn que els que van fracassar en l’intent d’implementar la independència sense tenir res preparat per a l’endemà siguin encara els que presideixin els seus partits. L’independentisme ha anat perdent entitat, però sobretot vots. I a més, Junts i ERC van estripar les cartes quan governaven junts la Generalitat.
La foto de Junqueras i Puigdemont no va més enllà de ser un acte de normalitat política
Ningú ja no parla d’unitat independentista, perquè és una paraula que ha perdut significat. La trobada a Waterloo es justifica per donar sensació de normalitat. Però les dues formacions competeixen en qui aconsegueix més del Govern de Pedro Sánchez, tenen estratègies diferents sobre la seva posició parlamentària i tampoc no es posen d’acord en la relació amb l’ Executiu de Salvador Illa. Almenys, van poder fer un comunicat, on es parla genèricament “d’obrir una nova etapa que contribueixi a recuperar la força i la iniciativa del moviment independentista”. Com si les noves etapes no les carregués el diable. Però la retòrica és com el salvavides en els naufragis: dona només una mica d’esperança.
Lee también
A la foto, els dos dirigents demostren que aguanten el tipus sense abric entre la neu. Com Isabella Rossellini, que apareixia nua al mig del carrer a Blue velvet.