A Cien años de soledad, Gabriel García Márquez explica que en una ocasió el pare Nicanor va portar al castanyer un tauler i una capsa de fitxes per jugar a les dames amb José Arcadio Buendía. Però ell no va acceptar, segons va dir, perquè no va poder entendre mai el sentit d’una contesa entre dos adversaris que estaven d’acord en els principis. El món actual no s’assembla gens a Macondo, ja que del que es tracta precisament és d’aprofitar-se de les regles del joc, en aquest cas de la democràcia, per dividir la societat en dos bàndols irreconciliables, a fi de presentar els rivals com a enemics.
El populisme triomfa al món, i no sembla que res ho pugui frenar. La salut del sistema democràtic és francament dolenta a causa d’aquest moviment imparable basat en la construcció de l’enemic. Enemic que es construeix artificialment, polaritzant els ciutadans, la qual cosa permet imposar discursos, fidelitzar seguidors i elaborar relats capciosos. Els experts asseguren que la construcció de l’enemic és senzilla. Es tracta d’avivar les discussions genèriques, estimular el sentiment de frustració dels individus, accentuar la necessitat de trobar culpables i desenvolupar emocions com l’odi i la ira. La construcció de l’enemic forma part de l’estratègia populista, que envaeix el planeta i el condueix a un camí d’alt risc.
El populisme estimula el sentiment de frustració de la gent i els incita a l’odi
Qui són els culpables del que passa, que no sempre és el que succeeix realment? Segons ells, un sector de la població, una classe social, una ètnia. El rebuig del feminisme, el menyspreu pels desfavorits o el repudi a la immigració figuren com a germen del populisme. La presa de possessió de Donald Trump permetrà veure tot l’àlbum de cromos del populisme. Hi han estat convidats tots els que creuen que el món és una guerra entre bons i dolents. El discurs maniqueista està penetrant en tots els discursos socials: dimarts, fins i tot el president del Barça va dividir els seus socis d’una manera tan barroera. El populisme viu de la tensió amic-enemic. Apel·la als instints més baixos, a l’esperit tribal, a la desconfiança, a la por. És una manera de sacrificar el futur per un present irresponsable.
Lee también
