Hi ha escàndols tan explosius i secrets tan grans que no els pot saber ni tan sols el cap de l’ Estat (això és així, per cert, a tots els països). Es tracta de la teoria del desmentiment plausible, és a dir, que el personatge que es mira de protegir pugui negar amb certa aparença de versemblança –encara que molts no s’ho creguin– haver tingut coneixement dels fets en qüestió, i no es vegi obligat a dimitir.
Documents desclassificats dels serveis d’intel·ligència britànics revelen que la reina Elisabet II no va ser oficialment informada fins al 1973, ni més ni menys que nou anys després de la seva confessió, que Anthony Blunt –integrant de la casa reial com a responsable de la seva col·lecció de quadres i obres d’art– era un agent doble rus. El seu secretari privat només l’hi va dir per instruccions del govern quan l’espia estava malalt de càncer i es temia que podia morir en qualsevol moment (en realitat va sobreviure deu anys més), i les autoritats van tenir por que després de la seva mort la premsa investigués, saltés la llebre i muntés un sagramental.
Quan li van presentar les proves de la traïció, es va servir un whisky i va demanar 5 minuts “per consultar-ho amb la seva consciència”
“Sa majestat s’ho va prendre molt bé, com si no li sorprengués”, diu el relat que ara ha sortit a la llum. Miranda Carter, la biògrafa de Blunt, pensa que la clau és l’adverbi oficialment , i que de manera privada Elisabet II sabia des de feia molt de temps que Blunt pertanyia ( juntament amb Kim Philby, Guy Burgess, Donald Maclean i John Cairncross) a l’anomenat gang dels 5 , reclutats pel KGB quan eren estudiants a la Universitat de Cambridge, i que van arribar a ocupar posicions importants al Foreign Office, la casa reial i les dues branques de la intel·ligència britànica, l’MI5 (interna) i l’MI6 (externa). En qualsevol cas, ja fos per ignorància de la seva traïció o per despistar, el va fer cavaller després de la seva confessió. A canvi de confessar, i per evitar l’escàndol, l’ Estat li va concedir immunitat i el va deixar continuar al càrrec fins a la jubilació. Va morir el 1983, als 75 anys, i només llavors Margaret Thatcher va explicar la història al país en un discurs a la Cambra dels Comuns.
Les sospites van començar a recaure sobre Blunt el 1951, quan Burgess (que treballava a l’ambaixada britànica a Washington i tenia greus problemes amb l’alcohol) va volar precipitadament a Londres per advertir Maclean (un càrrec important del Foreign Office) que tots dos havien estat descoberts i havia de fugir a Moscou. Iuri Modin (nom en codi Peter ), el funcionari soviètic que rebia la informació dels tres, li va recomanar que també s’escapés a l’URSS via París i Hèlsinki, però va rebutjar l’oferta i va decidir “que sigui el que Déu vulgui”. Blunt va quedar marcat i va ser entrevistat com a sospitós en onze ocasions, però no va ser detingut perquè l’establishment britànic va decidir tapar l’assumpte, i van passar tretze anys més fins a la seva confessió el 1964. L’interrogador Anthony Martin l’hi va arrencar al saló del seu luxós pis amb vista a Portman Square, presentant-li proves irrefutables i a canvi de la immunitat. L’espia va demanar cinc minuts “per consultar-ho amb la seva consciència”, es va servir un bon vas de whisky, i a continuació va explicar tota la història i va dir que se sentia alleujat d’haver-ho fet. Ni tan sols Alec Douglas-Home (que només va estar un any a Downing Street però en aquell moment era el primer ministre) no en va ser informat pels serveis d’intel·ligència. I si algú ho va explicar a la reina va ser de la manera més extraoficial, perquè arribat el moment pogués negar qualsevol coneixement de l’assumpte.
Els documents desclassificats per l’MI5 també relaten com l’actor Dirk Bogarde, que era homosexual i va tenir una llarga relació amb el seu mànager però no va sortir mai de l’armari, va ser advertit del perill que el KGB li parés una trampa i intentés seduir-lo, ja que el seu nom havia aparegut en una llista de sis personalitats gais del Regne Unit en mans dels soviètics. L’assumpte li va causar una profunda impressió, però els temors no es van materialitzar i va prosseguir la seva reeixida carrera.
Als papers, que formaran part d’una exposició als Arxius Nacionals, hi ha així mateix diverses referències a Kim Philby, un altre membre del gang dels 5 que, després de ser advertit pels russos, es va escapar de Beirut a Moscou el 1963 a bord d’un vaixell, oblidant-se amb les presses les ulleres de llegir i deixant a la seva dona diners entre les pàgines d’un diccionari de llatí i aquest missatge: “ Amor, els meus plans no estan clars, però no et preocupis”.