La història recordarà aquests primers dies del 2025 com el moment en què passem, com l’Alícia al país de les meravelles, d’un món que ens havia estat més o menys familiar a territori no només desconegut, sinó delirant, en què pot arribar a passar qualsevol cosa.
O potser, canviant de metàfora, en què els dos personatges més poderosos del món ens van fer pujar a una nau espacial i ens van portar a un planeta que no sabíem que existia. Els dos astronautes són Elon Musk i Donald Trump. La tripulació consisteix en els empresaris que segueixen Musk al rànquing de riquesa i influència mundial, Mark Zuckerberg, l’amo de Facebook, Instagram i WhatsApp, i Jeff Bezos, l’amo d’Amazon i de The Washington Post.
A la meva columna de la setmana passada em vaig esforçar per presentar una visió optimista de l’any que ens espera. Avui em costarà una mica més. No puc obviar la veritat que cada dia estem més a la mercè de personatges imprevisibles i sense escrúpols, surrealistes i temiblement reals. El terme mèdic vindria a ser alguna cosa com ara narcisistes megalòmans malignes.
Aviam. Comencem amb Trump. El president electe va declarar, al més pur estil Lewis Carroll, que canviaria el nom del golf de Mèxic pel golf d’ Amèrica . Més alarmant, i en ordre ascendent de bogeria, va dir que preveia envair i colonitzar Panamà (o almenys el canal), Grenlàndia (que pertany a Dinamarca) i annexionar-se el Canadà (en paraules seves, el futur “estat 51”). O sigui, països aliats de sobte són enemics.
En la mateixa tònica tenim les intervencions del demencial alter ego de Trump, el copresident de facto Elon Musk, també flagell d’antics aliats i còmplice de la cada vegada més ultra ultradreta internacional. El Barreter Boig de la política nord-americana repiula a la seva xarxa social X la propaganda del Partit de la Llibertat d’ Àustria, fundat als anys cinquanta per un exoficial de les SS hitlerianes.
Musk avui està en plena campanya electoral a favor del també neonazi Alternativa per a Alemanya (AfD), a la líder del qual, Alice Weidel, va entrevistar dijous a través d’ X. Weidel (la iracunda Reina Roja de Carroll, potser?) va declarar que Hitler havia estat un comunista, disbarat que no va impedir que Musk declarés: “Ja ho vaig dir i ho repeteixo: només l’AfD pot salvar Alemanya o les coses aniran molt a pitjor”.
Pel que fa a l’aliat amb qui suposadament els Estats Units mantenen “una relació especial” des de temps de Churchill, Musk li fa perdre el poc que li pot quedar de seny. Dimarts d’aquesta setmana va dedicar la quarta part de la seva mitjana de 150 tuits diaris al Regne Unit. Entre altres coses, li va demanar al rei d’ Anglaterra que enderroqués el Govern laborista, elegit el juliol de l’any passat per àmplia majoria; va proposar que el primer ministre, el sonso però decent Keir Starmer, sigui empresonat; i va ponderar la possibilitat que els Estats Units “alliberessin” el poble britànic. Alliberar-lo de què? Del “tirànic Estat policial” que Starmer imposa.
Trump i Musk no es fiquen amb Putin perquè aspiren a replicar el model d’Estat rus al seu país
El més curiós, o potser no tant, és que no diu ni piu sobre estats debatiblement més policials i tirans que el Regne Unit, com ara Rússia i la Xina. Se m’ocorren tres explicacions. La primera és psicològica.
He estat llegint la biografia de Musk. Va ser víctima de bullying a l’ escola en temps de l’apartheid a Sud-àfrica, on va néixer i va viure sense aparents dubtes morals fins als 18 anys. Era vist pels companys d’escola com un setciències raret. N’hi ha un que recorda haver-li dit una vegada: “Mira la lluna, deu estar a un milió de milles de distància!”. “No –va respondre el jove Elon–, està a 239.000 milles, depenent de l’òrbita”.
No sorprèn que li haguessin clavat alguna bufa. Avui –un clàssic– el que va ser víctima de bullying és el bully. I, com qualsevol bully, es fica amb els més febles, no amb els forts, no amb Rússia o la Xina.
La segona explicació gaudeix almenys d’un punt de racionalitat. Musk, que estava fascinat pels còmics de superherois en l’adolescència, suspèn la seva missió per salvar el món quan es tracta de la Xina pel senzill motiu que hi fa negocis megamilionaris. Rússia és una altra cosa. Com que allà no hi té cap business, que se sàpiga, cal especular una mica.
Proposo que Musk deslliuri a Putin i companyia de les escopinades que llança contra, per exemple, la decadent i inofensiva Albió perquè, primer, comparteix amb Trump l’impuls imperialista del tsar rus. D’una banda, Putin desitja “alliberar” Ucraïna, com Musk desitja “alliberar” el Regne Unit; de l’altra, Trump vol conquerir el Canadà i Grenlàndia. I més sinistre encara: Trump i Musk no es fiquen amb Putin perquè aspiren a replicar el model d’ Estat rus al seu país. Pel que fa a ideologia, vull dir, i estructura de poder.
No hi ha extrema dreta més extrema que la de Putin. Trump va congeniar més amb Putin durant el seu primer mandat presidencial que amb qualsevol líder occidental. El supermalvat Musk s’alia amb els partits neonazis d’ Àustria (on va néixer Hitler) i Alemanya, que al seu torn s’alienamb Rússia a la guerra d’ Ucraïna.
El sistema de poder rus és feudal. O una oligarquia. Els Estats Units van per aquest camí. Trump concedeix a Musk, Zuckerberg i Bezos oportunitats il·limitades perquè s’enriqueixin, igual que Putin amb els seus oligarques, a canvi d’homenatge i diners. Perquè l’oligarquia es perpetuï en el poder necessita control dels mitjans. Ja s’hi dediquen. Bezos castra The Washington Post. Per exemple, aquesta setmana va dimitir una veterana dibuixant del diari per la censura d’una vinyeta en la qual es burlava, precisament, de la nova oligarquia trumpista. I Mark Zuckerberg va anunciar l’eliminació del sistema de verificació de fets a Facebook i Instagram, canviant-lo pel model tot s’hi val d’ X que afavoreix Musk i complau Trump.
Bezos castra ‘The Washington Post’ i Zuckerberg implanta el ‘tot s’hi val’ a Instagram
El més desconcertant –per no dir macabre– de tot plegat és que ens endinsem en un món absolutament antitètic de la civilització i la democràcia, en què la realitat no és objectiva sinó la que imposen els poderosos. Com a Rússia. O com a Alícia al país de les meravelles , on el personatge Humpty Dumpty diu: “Quan faig servir una paraula vol dir just el que jo trio que vol dir, ni més ni menys”. L’Alícia li contesta: “La qüestió és si pots fer que les paraules vulguin dir tantes coses diferents”. “La qüestió –replica Humpty Dumpty– és qui mana. Això és tot”.
Lee también
