La por és una emoció que tot ésser humà manifesta al llarg de la seva vida i apareix davant una amenaça, física o emocional, real o imaginària. I no hi ha res més emocionant que experimentar aquest temor veient una pel·lícula o una sèrie, llegint un llibre o sentint-ho en viu i en directe en una obra de teatre. El terror viu un boom tant en l’apartat audiovisual com en la literatura i als escenaris. I fins i tot és objecte d’interès als centres d’art amb exposicions dedicades a vampirs (CaixaForum) i zombis (Quai Branly de París).
Històricament, en temps de crisi com en el que estem immersos, aquest gènere se sol revitalitzar. Sobretot després dels atemptats de l’11-S i, especialment durant la pandèmia, en el seu vessant més realista. Històries protagonitzades per virus letals han estat consumides per milions de lectors i espectadors a casa gràcies a les plataformes. Aquest ànsia per devorar relats esgarrifosos continua vigent amb una notable producció en l’àmbit cultural.
CINEMA
Temes reconeixibles que arriben a nous públics
“El 2024 ha estat un gran any per al cinema de terror, tant a escala comercial com respecte a la crítica i èxit en festivals, i no només els especialitzats”, considera Ángel Sala, director del festival de Sitges. “Hem tingut una gran varietat, des dels èxits d’esperades pel·lícules d’estudi Un lugar tranquilo. Día 1, Alien Romulus o Smile 2, o la definitiva arribada del cinema de terror més indie, a l’èxit massiu i més gore, com és el cas del fenomen Terrifier 3, i fins i tot d’autor, com Longlegs, Nosferatu o La substància”.
Sobre aquesta última, dirigida per la francesa Coralie Fargeat i protagonitzada per Demi Moore, opina que “il·lustra el bon funcionament del terror en festivals, ja que va guanyar el premi al millor guió a Canes i lidera un gran any per al cinema de gènere dirigit per dones”; entre les quals cita La primera profecía (Arkasha Stevenson), Descansa en paz (Thea Hvistendhal), El baño del diablo (Veronika Franz –codirigida amb Severin Fiala–) o Esperando la noche (Céline Rouzet).
Lee también
Respecte a la tendència a consumir terror en èpoques de crisi, Sala respon: “Crec que això era una cosa certa en el passat, sobretot en l’època de la Gran Depressió del 29, que va afavorir el cinema de terror clàssic d’Universal, o a final dels seixanta i començament dels setanta, amb la crisi social, política i d’identitat dels Estats Units (Vietnam, el racisme, el Watergate) que va portar una onada de terror que, en el fons, parlava de tots els problemes en clau de malson com ara La nit dels morts vivents, La llavor del diable, La matança de Texas o L’exorcista”.
Demi Moore en 'La substància'
I afegeix que “després dels inductors del pànic reals que van ser els esdeveniments de l’11-S del 2001 –que va provocar títols com ara 28 días después, Amanecer de los muertos o la sèrie The walking dead– actualment ja no es pot parlar de crisis orgàniques, sinó gairebé cròniques, una espècie de convulsió perpètua en la societat en què tot resulta inestable i un xic líquid, que porta a consumir un cinema no ja d’evasió, sinó potser estèticament allunyat del real però que, a la fi, parla de temes reconeixibles”. Com a exemple cita l’esmentada La substància, que aborda “la dictadura de la moda sobre el cos de la dona” o el revival del terror religiós amb títols com La primera profecía, Immaculate, fins i tot El baño del diablo o Longlegs, que alerta de la tornada del conservadorisme moral, inquisitorial i obscurantista”.
El cinema de terror ha aconseguit superar un nínxol, sabent arribar a nous públics, esquivant una certa estigmatització del gènere i per això s’ha normalitzat sent de consum massiu”
Pel director del certamen de Sitges, el cinema de terror “ha aconseguit superar un nínxol, sabent arribar a nous públics, esquivant una certa estigmatització del gènere i per això s’ha normalitzat sent de consum massiu en molts casos en sales de cinema, plataformes, televisió i fent-lo imprescindible als festivals de cinema i no només als especialitzats com Sitges, sinó també a Sant Sebastià, Berlín i fins i tot Venècia o Canes”.
Aquest any també serà prolífic amb títols com ara El hombre lobo (17 de gener); el doblet de Scott Derrickson amb El abismo secreto (14 de febrer) i The Black Phone 2 (24 d’octubre) i les esperadíssimes The Bride!, de Maggie Gyllenhaal amb Christian Bale en la pell del monstre de Frankenstein i el Frankenstein de Guillermo del Toro, la versió somiada del director mexicà sobre la criatura creada per Mary Shelley.
Al llarg del 2025 també es podran veure 28 años después, “l’esperada continuació del díptic de Danny Boyle, que serà, al seu torn, l’inici d’una nova trilogia”; The ritual, “amb un Al Pacino com a sacerdot enfrontat amb un brutal exorcisme” o The Monkey, el nou d’Osgood Perkins després de Longlegs. El català Jaume Collet-Serra torna al gènere juntament amb Blumhouse amb La mujer de las sombras. I pel que fa al cinema de terror d’autor, destaca Alpha, el retorn de Julia Ducournau al body horror; Steven Soderbergh posarà la pell de gallina al públic amb la casa encantada de Presence, que va inaugurar Sitges, i el grec Iorgos Lanthimos proposa a Bugonia un remake del cruel film sud-coreà Saving the Green Planet!.
LITERATURA
El terror com a via per plasmar la lluita quotidiana
Stephen King, H.P. Lovecraft, Edgar Allan Poe o Bram Stoker. Fins fa una dècada, molts dels noms que protagonitzaven les portades de novel·les de terror eren masculins i eren poques les autores que transcendien, tret de comptades excepcions, com ara Mary Shelley, Shirley Jackson o María Luisa Bombal.
Que se n’esmentessin poques no vol dir que no hi hagués autores, sinó que la visibilització era més reduïda. “Fa una dècada que això va començar a canviar i és cert que en els últims anys encara s’ha evidenciat més aquest canvi de temps”, apunta l’editor Juan Casamayor, que no amaga el gran protagonisme que ha adquirit aquest gènere gràcies en moltes autores llatinoamericanes contemporànies, com ara Mónica Ojeda, Laura Baeza o María Fernanda Ampuero. També Mariana Enríquez, la cara de la qual va lluir al març a les marquesines de Barcelona amb motiu d’Un lugar soleado para gente sombría (Anagrama). La promoció de l’autora per aquest llibre de contes en què es cola el terror que provoca la quotidianitat va ser comparada amb la d’una estrella de rock, una cosa impensable dècades enrere.
L'escriptora Mónica Ojeda explora el terror
“Elles no sorgeixen del no-res. Són filles i netes d’aquelles escriptores que ja han treballat en aquella mateixa direcció”. Fan servir el terror com “una via per narrar uns certs interessos socials, culturals, polítics i personals. I això acosta el gènere a un públic molt més ampli que el terror clàssic, ja que és més fàcil sentir-s’hi identificat. Fa temps que va deixar de ser una literatura de nínxol”, reflexiona l’editor Adrià Rosell. El segell que va fundar, Lava, disposa de molts exemples de novel·les de terror. La reina del seu catàleg és Elaine Vilar Madruga amb El cielo de la selva, una novel·la en què les mares són obligades a parir i lliurar els seus fills com a aliment a una fosca selva.
Lee también
“Quan escric literatura de terror penso que és una manera d’identificar la realitat i de parlar dels temes urgents en la societat, com els desplaçaments, les guerres, les migracions, els feminicidis o la família com un espai que ja no és sagrat”. La novel·la de Vilar li va merèixer el premi a la millor obra en castellà del Festival 42, el mateix guardó que va guanyar, en català, un altre llibre del gènere, Sota el fang de Joan Roca (La Magrana), que treu a passejar un nou monstre per les Terres de l’Ebre. I si parlem de monstres, cal recordar els d’Albert Sánchez Piñol, ja des de La pell freda, però hi ha insistit amb múltiples variants, sovint barrejats amb temes històrics, com a Pregària a Prosèrpina (La Campana).
Un dels contes d'Elisenda Solsona del seu llibre 'Satèl·lits' va figurar en una antologia de terror als EUA
En català no es pot oblidar tampoc Mercè Rodoreda, que a la novel·la inacabada La mort i la primavera va establir un equilibri entre terror i bellesa, i també cal tenir en compte autores recents com ara Elisenda Solsona (un dels contes del seu llibre Satèl·lits, publicat per Males Herbes, va constar en una antologia del terror als Estats Units) o Inés Macpherson, que a Els fils del mar (Spècula) reflexiona sobre el desig i com una història ens pot marcar la pell. Els límits són inexplorables, com demostra Virginia Feito, que en el seu últim treball, Victorian Psycho (La Campana/Lumen), crea una psicòpata victoriana, irònica i gore.
Tots aquests autors, més enllà de les llibreries, tenen cada vegada més presència gràcies al circuit de festivals, com ara BCNegra, que torna el 10 de febrer, o Tiana Negra, la pròxima edició del qual, del 24 al 26 de gener, estarà dedicada precisament al terror.
TEATRE
No és fàcil espantar des d’un escenari
“La por no és una matèria fàcil de treballar en una peça teatral”, declara Sergi Belbel, dramaturg i director. Per això sorprèn que la cartellera barcelonina hagi acollit els últims mesos algunes obres teatrals que exploraven la por o, fins i tot, el terror. Un d’aquests casos és Turisme rural, l’última obra de Jordi Galceran, que ha dirigit Belbel al teatre Borràs. El seu autor es mostra satisfet d’haver aconseguit que alguns dels ensurts que s’emporten els clients de la casa rural, allotjats per una família singular durant un cap de setmana, s’hagin estès fins a la platea.
També Jordi Casanovas ha experimentat amb el terror a Allà lluny hi ha una caseta, que es va estrenar al Temporada Alta i es va veure a la Beckett. Una jove encinta arriba a una cabana aïllada, guiada per dues llevadores que ha conegut per mitjà de les xarxes socials, per viure un part natural envoltat de màgia... En aquest cas, l’autor i director opta per una sala petita amb poc públic, prova de la dificultat de provocar la por en el directe del teatre.
L'obra 'Turisme rural'
També La presència, a La Villarroel, juga amb el misteri, però és evident que és una tasca àrdua aconseguir els efectes de terror que sí que aconsegueixen altres disciplines. Per això el teatre recorre al terror psicològic o, directament, converteix el terror en humor, com ha passar amb el clàssic The Rocky horror show, de Richard O’Brien, un musical que ha esdevingut ell sol tot un fenomen.
