El Barça s’estimba i no hi ha qui en freni la caiguda. El Joventut celebra i ja voreja amb el tou dels dits la tornada a la Copa del Rei. La matinal de bàsquet al Palau, plena d’emoció i tensió a falta de brillantor, va ser un escenari molt fosc per als locals i gairebé de color de rosa per als visitants després d’un derbi dels ants, amb pròrroga inclosa. Preciós.
Ja no queden més alarmes per encendre’s al club blaugrana, que viu dia a dia envoltat de llums vermells que l’adverteixen del perill de la situació actual. Això de Heurtel, un ridícul històric que ha deixat molt tocada la seva imatge institucional a Europa –al bàsquet encara semblava sa i estalvi en cert sentit–, pot quedar en res si Peñarroya i els seus homes no capgiren radicalment la situació.
Altre cop, l’equip de Peñarroya engega a rodar dues situacions favorables als segons finals
Mai a la història de la Copa del Rei sota format ACB no s’ha quedat el Barça sense disputar-la. I ara mateix amb tres partits davant abans que es tanqui la inscripció al torneig, per fer servir una expressió molt de moda a la Ciutat Comtal, l’equip blaugrana està fora dels vuit primers. Això sí, amb un partit menys que els equips que el precedeixen, el que recuperarà demà a Fontajau contra un necessitat Bàsquet
Girona.
Al marge de l’enorme emotivitat que suposa, el triomf d’un Joventut clarament en alça al Palau s’ha de posar encara en més valor, ja que ho va aconseguir sense una de les seves principals figures, Dekker, que oficialment va ser baixa per malaltia. L’equip de Miret va demostrar solvència quan va estar encertat i va saber patir quan el Barça va pressionar. Tota una dosi d’autoconfiança per afrontar amb il·lusió el segon tram de la temporada.
En canvi, l’equip blaugrana va tornar a cometre els mateixos errors que comet aquests mesos de competició, incapaç de tancar els partits i deixant escapar situacions favorables als instants finals. “Ho hem tingut per guanyar, però no ens surt, és clar. Ho estem passant malament però estem competint bé”, exposava amb amargor Peñarroya després del partit. No li falta raó al tècnic barcelonista. El seu equip, jugui millor o pitjor –ahir pitjor–, sol donar la cara i no es deixa anar. Però hi ha alguna cosa al seu engranatge que no funciona bé perquè als finals igualats, com solen repetir al Palau, “sempre surt creu”.
Contra el Joventut, que va sortir molt millor que el Barça al partit i va estar davant durant la majoria de minuts, l’equip blaugrana va tenir el partit a les mans de manera clara en dues ocasions. I, en totes dues, el va engegar a rodar. Primer, al final del temps reglamentari. A remolc des de la cistella inicial, el Barça va entrar a l’últim minut de partit estant davant, després que Punter anotés tres triples en 50 segons. Però amb 76-72, va desaprofitar dues possessions i Dotson va encertar per dibuixar cinc minuts més de matx. A la pròrroga, després d’un preciós intercanvi de cops sense que cap dels dos equips pogués controlar el joc, el Barça es va veure davant amb un 90-89 quan faltaven vuit segons per al final i amb dos tirs lliures per a Satoransky. Un escenari gairebé idíl·lic després del que havia passat al partit. Però el txec va fallar-los tots dos. A l’altra banda, Robertson sí que va demostrar aplom, anotant els dos tirs lliures quan faltaven 2s4 per a l’últim cop de clàxon. El triple de Punter no va entrar i la Penya va conquerir un Palau amb qui sembla que no va la cosa. No va rebre ni un retret, ni l’equip ni la llotja. Amb bena o sense, el Barça s’acosta a l’abisme.
