La meva amiga m’ho explica amb aquell to entre confessió i excusa que tenim els pares quan cedim. Per Nadal li han regalat al seu fill un smartphone. El noi hi va insistir tant, amb aquell fervor que només els adolescents tenen, que al final el tió es veu que es va rendir. “És que tots en tenen”, va dir ell. I, esclar, com es pot negar la normalitat quan la normalitat ve disfressada de pantalla?
Em ve al cap aquell viatge a Silicon Valley amb el No pot ser de TV3, quan vam visitar el Waldorf Peninsula, una escola privada on els fills dels gurus tecnològics estudiaven envoltats de llapis, quaderns i pissarres, però ni una sola tauleta. Allà, a l’epicentre de la revolució digital, on les pantalles són la religió i les xarxes socials l’evangeli, els fills dels grans noms d’Apple, Meta o Google creixen allunyats de tot això, sabent que les eines que han creat són una arma de doble tall.
El primer que va aixecar sospites va ser Steve Jobs. L’home que va convertir l’iPad en un objecte de culte no permetia que els seus fills el fessin servir. Tim Cook, el seu successor, tampoc no sembla gaire convençut del poder redemptor de la tecnologia: no vol que el seu nebot sigui a les xarxes. I Bill Gates, el profeta de l’ordinador personal, va imposar als seus fills la norma que, fins als 16 anys, res.
Els arquitectes de l’era digital van dissenyar un món connectat, amb els seus fills al marge
Els arquitectes de l’era digital van dissenyar un món connectat, amb els seus fills al marge. Mentrestant, la resta de mortals comprem mòbils com qui regala una joguina, sense adonar-nos que el que estem lliurant no és només un objecte, sinó una clau que obre la porta a un univers immens de llums i ombres, on els nostres fills caminen sense mapa. I me’ls imagino amb el seu nou mòbil, lliscant per un mar d’impactes, de xarxes, d’imatges que apareixen i desapareixen.
L’smartphone és un salt al buit. I encara que els fills de Jobs, Gates Zuckerberg o Cook visquin al marge d’aquest vertigen, els nostres hi són enmig, navegant entre estímuls infinits, buscant un equilibri que ni nosaltres no hem sabut trobat. Potser l’únic que ens queda, com a pares, és recordar-los que a l’altra banda de la pantalla hi continua havent un món real. I que no s’oblidin d’aixecar la vista, encara que només sigui per dir-nos que tot va bé.
Lee también
