El final del segle XX va ser una època contradictòria en què els professors eren respectats, els pares no sobreprotegien els seus fills i els nens no teníem mòbil. No se’ns prometia un futur fàcil, però hi havia, almenys, un cert aire d’autenticitat en tot el que vivíem.
Ahir, mentre era al Teatro Real de Madrid en l’instant de la nena cantant la grossa fake, suposadament com a part d’una aposta amb un amic, em va venir a la ment l’autenticitat perduda. El sorteig sempre ha estat un xou peculiar: nens cantant números que, durant un instant, tenen el poder de canviar vides. Una tradició que semblava suspesa en el temps, inalterable en la seva solemnitat. Però, en aquesta època de pantalles i desafiaments virals, ni tan sols una performance tan icònica com el sorteig no ha quedat intacta.
La nena va cantar el número fals amb una precisió envejable. La broma, si és que ho va ser, es va viralitzar abans que ningú no pogués entendre què havia passat. I, mentre el país es debatia entre la indignació i el riure, vaig pensar en l’abisme que separa l’experiència infantil de la meva generació de la de la del present.
Com poden les criatures d’avui entendre el significat de ser un nen de San Ildefonso?
Als anys vuitanta, vivíem en un món ple de perills reals: carrers foscos, baralles en els esbarjos, professors amb regles de fusta i paraules que fregaven l’ofensa. Els obstacles no eren virtuals, sinó físics, tangibles. Als adolescents ens espantaven amb la veritat perquè la mentida no tenia la sofisticació d’ara. Però també hi havia espai per a l’avorriment, estat creatiu que ens feia imaginar i no gravar.
Els nens ja no competeixen per trobar l’amagatall perfecte, sinó per acumular likes . El que abans era un acte gairebé sagrat de cantar els números de la grossa en un escenari ple d’expectació, ara pot ser reduït a una aposta entre amics o a una presa de pèl. Però, qui la pot culpar? Com poden les criatures d’avui entendre el significat de ser un nen de San Ildefonso? Els adults hem creat un ecosistema en què la profunditat és un luxe i el respecte, una excepció. Perquè al final el sorteig hauria de ser allò de sempre: un refugi fràgil en la rutina nadalenca, una esperança que, encara que sigui només per unes hores, ens faci somiar que tot és possible.
Lee también
