“I [María] va donar a llum el seu fill primogènit, i envolvióle en bolquers, i el va reclinar en un pessebre, perquè a la fonda no hi havia lloc per a ells”. Així conclou l'Evangeli de San Lucas una de les escenes més representades de tots els temps: la Nativitat. Ni vaca, ni burro ni un àngel contemplant l'escena.
Atès el lacònic de la descripció a la Bíblia, des de molt antic els artistes han hagut d'agusar el seu enginy per dotar d'imatges al cicle nadalenc (des de l'Anunciació fins a la fugida a Egipte, passant per la Visitació, la mateixa Nativitat, l'Adoració dels pastors i l'Adoració dels Mags). Evangelis apòcrifs, llegendes, visions de místics o la pura invenció han acudit en el seu auxili.
Lee también¿Quién montó el primer belén de la historia? Una tradición navideña que cumple ocho siglos
Poc van imaginar san Lucas i san Mateo, els evangelistes, canònics que s'ocupen del naixement de Jesús, que algun dia les seves breus descripcions serien escrutades i reinterpretada fins a la sacietat. El cristianisme va convertir el Nadal en una celebració de primer ordre: els sermons i els objectes de culte necessitaven una “història” per adoctrinar els fidels sobre la joiosa arribada al món de Jesús.
La falta de detalls es va tornar encara més apressant a partir del segle XII: Europa va sucumbir durant diversos segles al fervor marià, que ni tan sols el Concili de Trento (1545-63) no va poder apaivagar. Les escenes nadalenques, on la Verge té una presència capital, van començar a representar-se a tot arreu.
Una infinitat de Magos
L'art va ser sempre de la mà de les últimes interpretacions teològiques, i en ocasions es van donar situacions realment xocants. L'Adoració dels Mags és l'episodi més representatiu. L'Evangeli de San Mateo no especifica quants eren.
Lee tambiénEl primer árbol de Navidad en España lo puso una princesa rusa
En l'època de les catacumbes se'n van pintar dos o quatre. A Síria se'n van arribar a pintar dotze, per ser el nombre de tribus d'Israel i d'apòstols. Amb el pas dels segles, en canvi, la xifra que va prevaler va ser el tres, d'acord amb els regals que van portar els Mags.
En l'Edat Mitjana, quan teologia i numerologia creuaven els seus camins, es van trobar prou justificacions: tres era el nombre de parts del món (Europa, Àsia i Àfrica), el tres era la xifra de la Santíssima Trinitat i tres eren també les edats de l'home.
El 1492 va esclatar el conflicte. Es va descobrir Amèrica, un quart continent, i l'argument que cada Mag provenia d'una part del món no era vàlid. Podia, esclar, afegir-se un quart rei, però llavors quedava en evidència l'autenticitat dels tres fèretres de Ses Majestats d'Orient que acull la catedral de Colònia, a Alemanya (s'havia perdut un?).
El 'quart rei d'Orient' americà es pot veure en aquest detall del retaule de Basc Fernandes a la catedral de Viseu (Portugal)
En un retaule de la catedral portuguesa de Viseu es va optar per un altre tipus de solució: un pintor va substituir el rei negre per un indígena brasiler amb llança emplomallada. És a dir, l'Àfrica quedava reemplaçada per Amèrica, una solució que tenia molt de política –els portuguesos no cabien per si mateix de goig amb les seves noves colònies– i que no va crear escola.
Altres invencions d'artistes, tot i això, sí que van fer impacte (cas de l'escenari arquitectònic que Fra Angelico va concebre per a l'Anunciació) i van ser fetes servir una vegada i una altra al llarg dels segles. El nadal artístic, per tant, no són totalment bíbliques.
Luxosa
1 | La Anunciació
'L'Anunciació', de Fra Angelico
L'Evangeli de San Lucas, l'únic dels canònics que refereix l'episodi de l'Anunciació, només transcriu el diàleg entre Gabriel i María, sense detalls accessoris. On va tenir lloc? Què estava fent la Verge? A Bizanci es va acudir als Evangelis apòcrifs, que solen contextualitzar molts episodis bíblics, i es va situar María traient aigua d'una font o teixint a casa.
Fra Angelico, per la seva part, va inaugurar la tradició italiana d'ubicar l'escena en un pòrtic. Els seus successors van complicar cada vegada més l'espai i van imaginar fabulosos palaus, una excusa per demostrar el seu domini de la perspectiva. Oblidaven, tot i això, que María era l'esposa d'un pobre fuster i que no va habitar mai en un lloc així.
Lee tambiénFra Angelico, una bisagra entre Gótico y Renacimiento
Fra Angelico va afegir de la seva collita en aquesta escena l'expulsió d'Adam i Eva del Paraíso, caiguda de l'home en pecat que quedarà redimida amb l'arribada de Crist.
A Occident es va popularitzar que la Verge fos sorpresa mentre llegia un llibre (en concret, la profecia d'Isaías). I si en l'art primitiu l'arcàngel apareixia a peu dret davant la Verge, a partir del segle XII va adoptar una respectuosa genuflexió, influència de l'etiqueta cortesana feudal.
Quotidiana
‘Anunciació’ de Rogier van der Weyden, c. 1400. Museu del Louvre
En el Renaixement flamenc es preferia un escenari quotidià: un confortable dormitori burgès. La peculiar fe d'aquelles terres (la devotio moderna) advocava pel màxim acostament entre espectador i objecte de culte. Per això, els personatges es pintaven sense halo. Fins i tot existeix una versió en la qual l'arcàngel exerceix de criat de la Verge i apareix fent-li el llit!
Malgrat la senzillesa de l'escena, Van der Weyden va crear un espai ple de símbols que, en alguns casos, semblen extrets d'El matrimoni Arnolfini, de Jan van Eyck.
El canelobre, gairebé copiat d'aquell retrat, té les veles apagades: la llum, és a dir, Crist, ha d'arribar. Els lliris són símbol de puresa, com també el gerro de vidre i els estris de lavabo. El llit és el símbol del futur part.
Reformada
‘anunciació’ de Jacopo Robusti, Tintoretto, 1583-87. Scuola di San Rocco, Venècia
La progressiva naturalitat amb què els artistes plasmaven l'Anunciació va ser motiu de condemna en el Concili de Trento. Es va decretar que l'escena havia de dotar-se d'un decorat més sobrenatural i que l'arcàngel Gabriel, tal com corresponia a la grandesa del seu missatge, havia d'arribar sobre un núvol i acompanyat per un festeig d'àngels.
En solitari
2 | La Natividad
‘nativitat’ del mestre Francke, 1424-?
En l'art d'Occident, la iconografia més famosa de la Nativitat –és a dir, María, José i altres personatges entorn de Jesús– no fa pràcticament referència a un enllumenament i és, més aviat, una adoració del Nen.
A partir de finals del segle XIV, tot i això, alguns dels pintors amb vocació de realisme, com el mestre Francke, van acudir a les Revelacions de la mística santa Brígida i van intentar plasmar la visió que aquesta va tenir del part. La capa de María està feta enrere i els seus cabells es vessen sobre les espatlles. Està agenollada i resant, i a meitat de les oracions neix el Nen. Al veure-ho, ella ajunta les mans i diu: “… Dominus meus et filius meus” (… Senyor meu i fill meu”).
Il·luminada
‘nativitat’ del mestre d'Àvila, segle XV. Museu Lázaro Galdiano, Madrid
El mestre d'Àvila va seguir la tradició imposada pels flamencs de pintar el Nen amb rajos de llum emanant d'ell. Aquest detall es va popularitzar a partir del segle XIV per les Revelacions de santa Brígida, que va visitar Betlem en 1370 i va tenir una visió de l'escena: va apuntar que la llum que irradiava de Jesús anul·lava la del llum d'oli (aquí una vela) en mans de José (el personatge sota aquest, a la cantonada inferior dreta, és el donant que va encarregar el retaule).
Al segle XV es van multiplicar els àngels adoradors. En l'art anterior –i malgrat que res no es diu a la Bíblia– es col·locava només un, el que havia guiat els Mags, conegut com a àngel astroforo.
Lee tambiénLa Coca-Cola no inventó el look de Papá Noel
Aquí s'ha preferit un pessebre, tal com figura en l'Evangeli de San Lucas. San Mateo, per la seva part, quan refereix l'Adoració dels Mags parla d'una casa. Algunes nativitats es representen en una cova o gruta, escenari pres de l'Evangeli apòcrif de Santiago.
La presència del bou i l'ase procedeix de l'Evangeli apòcrif Pseudo Mateo, que potser recollia una creença anterior. El Concili de Trento va prohibir col·locar aquests animals en les nativitats atesa la seva baixa noblesa.
Amb llevadores
‘nativitat’ del mestre de Flémalle, Robert Camping, c. 1430. Musée des Beaux Arts, Dijon
La Nativitat pot complementar-se amb una escena summament polèmica: la de les dues llevadores. La presència d'aquestes dues dones procedeix de l'Evangeli apòcrif Pseudo Mateo, segons el qual José es va encarregar de trucar-los per assistir el part. El diàleg de les dues expertes servia per donar a entendre al públic la virginitat de María.
El Concili de Trento va decidir eliminar aquest episodi de la iconografia, ja que aixecava una gran polseguera teològica: el part de la Verge havia estat indolor i, per tant, no havia necessitat de llevadores. Un altre tant va succeir amb algunes nativitats en què s'escenificava el bany del Nen, que van deixar de pintar-se al segle XV: Jesús havia nascut pur i no necessitava ser rentat com un simple fill de mortal.
Tots iguals
3 | La Adoració dels Mags
Adoració’ de Guido di Pietro da Mugello, Fra Angelico, 1433. Museu vaig donar San Marco, Florència
L'arribada dels Reis d'Orient només apareix en l'Evangeli de San Mateo i, de fet, es fa referència a uns “mags”, i no a uns “reis”. No especifica ni el seu nom (fixat al segle IX en un text de Ravena) ni el seu número. El tres va ser la xifra que es va imposar, pel número dels regals que van portar (or, encens i mirra).
Les primeres representacions no efectuaven distinció de raça o edat. Des del segle XII, els teòlegs van equiparar els tres reis amb les tres parts del món conegut (Àsia, Àfrica i Europa) i les tres edats de l'home. Aquesta distinció va trigar a popularitzar-se. Fra Angelico, per exemple, va introduir aquí dos reis rossos idèntics i un de més edat, prescindint, com molts altres pintors, del rei negre (color considerat demoníac).
Excusa comercial
Adoració’ de Peter Paul Rubens, 1609. Museu del Prat
A partir del segle XV, l'Adoració va ser l'escena preferida de les grans famílies burgeses, per la fastuositat que els pintors podien plasmar en ella i per ser un tema íntimament lligat al comerç (els Mags van portar preuats béns dels seus llocs d'origen).
Anvers, capital comercial del seu temps, va encarregar a Rubens el quadre sobre aquestes línies per commemorar la firma de la Treva dels Dotze Anys (1609-21). El pintor es va retrobar amb la tela en la cort espanyola i va decidir ampliar-lo i afegir detalls que van reforçar el missatge religiós, d'acord amb la Contrareforma. Per exemple, apareix un ase amb els ulls tapats, referència als protestants, aquells que apartarien la seva mirada de la veritable fe.
Lee también
Encara que no va ser el primer, Rubens va introduir un rei negre, detall que va conjugar amb el seu gust orientalitzant: va ser un dels pioners en dotar de pendents i turbants a aquest rei i el seu festeig. En la seva època, Àsia era un continent molt conegut. Malgrat això, la iconografia de Gaspar (agenollat al costat del Nen) no va adoptar mai el que hauria estat més evident: uns trets indis o d'ulls ametllats.
Els artistes van pintar cavalls o camells indistintament. En aquella línia, Rubens va introduir els dos tipus d'animals. La tradició bizantina, en canvi, marca que el viatge el van efectuar en dromedari.
Aquest text forma part d'un article publicat en el número 441 de la revista Història i Vida. Tens una cosa per aportar? Escriu-nos a redaccionhyv@historiayvida.com.