Quan cauen els dictadors
LA COMÈDIA HUMANA
Els éssers humans sempre intentem trobar explicacions racionals a les coses. Volem claredat sobre causa i efecte. Ens costa d’acceptar que moltes vegades, tant en l’àmbit personal com en el polític, la lògica no existeix –o només ens ofereix l’ombra d’una explicació–.
Si tot en la vida humana, amb les seves variacions infinites, es pogués interpretar amb la mateixa claredat que les lleis matemàtiques, no estaríem debatent encara les causes de la Primera Guerra Mundial, o per què Putin va envair Ucraïna, o com va ser que els anglesos van optar pel suïcidi del Brexit, o, anant una mica més enrere, per què els Homo sapiens van eliminar els neandertals.
Tampoc no ens passaríem mitja vida intentant comprendre per què el nostre matrimoni va fallar, o per què odiem les nostres mares o –entrant en el terreny infinitament misteriós del futbol– per què el Manchester City, el millor equip del món dels últims cinc anys, ha entrat en caiguda lliure.
Tot això em porta per una ruta potser més tortuosa de l’estrictament necessari a la notícia de la setmana, i la més inesperada de l’any: Síria i la sobtada caiguda i fugida a l’exili a Moscou del seu dictador, Baixar al-Assad.
S’ha vessat molta tinta en l’intent d’explicar per què va caure d’un dia per l’altre un tirà que havia aguantat en el poder des de l’any 2000, amb una dinastia familiar que havia governat més de mig segle. Sí, ja. Que els seus amics russos i iranians tenien altres prioritats i no es podien permetre el luxe de continuar practicant l’hàbit del terror tan lluny de les seves fronteres.
OK. Però si l’explicació fos tan simple, algú hauria dit alguna cosa, o hauria pres alguna precaució. La veritat és que ningú no ho va veure venir. Ni la CIA, ni l’FSB russa, ni els països àrabs veïns.
Dit tot això, em contradiré (per què no?, sempre és saludable) i proposaré un factor que crec que va ser determinant en la caiguda d’Al-Assad i que ho ha estat en la caiguda de totes les tiranies des dels temps de Neró. La regla és la següent: les tiranies cauen quan la gent perd el que les sustenta, la por.
Les tiranies s’enfonsen quan la gent perd la por que les sustenta, i això ha passat a Síria
Hi ha un munt de precedents històrics. Penseu en Mussolini. Però em limitaré a tres casos que conec de primera mà a tres països: Nicaragua, l’Argentina i Sud-àfrica.
Nicaragua, primer. La guerrilla sandinista va enderrocar el dictador Anastasio Somoza el 1979. La clau, igual que a Síria avui, no va ser tant el poder militar dels guerrillers –encara que va tenir el seu pes, és clar– com la insurrecció popular que els va acompanyar. La dinastia somocista va durar gairebé tant com les dels Assad, 43 anys, i, com la dels Assad, es va basar no en el consens popular sinó en la repressió. En un sistema en el qual el dictador és la llei.
( Ironies de la història, avui el règim sandinista que diuen representar els “copresidents” Daniel Ortega i Rosario Murillo, marit i muller, és més repressor, més despietat, més “l’ Estat soc jo” –o “l’ Estat som nosaltres”– que el de la família Somoza.)
L’Argentina. Cap govern que jo hagi conegut no ha estat més sinistre o més salvatge en la violació dels drets humans que el dels militars argentins que van prendre el poder en un cop d’ Estat el 1976. Vaig viure a Buenos Aires des del 1979 fins al 1982, els últims tres anys de la dictadura, època en què regnava la por.
Jo no sortia mai, mai, al carrer sense el salvavides que representava el meu passaport estranger; als llocs públics no expressava ni en murmuris les meves opinions polítiques, no esmentava el tema dels “desapareguts” o el de les tortures atroces a què els havien sotmès. A finals del 1981 vaig anar a una manifestació “nacional” que les Mares de la Plaza de Mayo havien convocat davant la casa presidencial. Vam ser unes vint persones. Hi havia unes quantes vegades més policies presents que manifestants. Uns mesos després, el març del 1982, 30.000 persones van sortir al carrer al centre de Buenos Aires. “S’acabarà –corejaven–, s’acabarà la dictadura militar”.
S’acabarà –corejaven–, s’acabarà la dictadura militar”
Què havia passat? Que la gent de sobte havia perdut la por. Els militars s’ho van ensumar, van veure que la repressió ja no era suficient per conservar-los en el poder, van entendre que tenien els dies comptats i, per això, el 2 d’abril del 1982, es van llançar per les Malvines, jugada pavloviana que va funcionar un temps, que va unir el gran poble argentí darrere la bandera en què els generals es van embolcallar. Però, tres mesos després, els Galtieri, Videla i companyia van caure per sempre.
Sud-àfrica. Durant 14 anys després de l’empresonament de Nelson Mandela el 1962, la població negra va entrar en una espècie de coma, induït pel temor del règim blanc de l’apartheid. De sobte, el 1976, els oprimits van despertar. Van perdre la por i van desencadenar, en aquest cas no una caiguda sobtada del règim, però sí un procés de protesta de carrer creixent que finalment va obligar el govern minoritari blanc a obrir el camí a la democràcia i a la presidència de Mandela.
Ara, ni Putin ni els aiatol·làs dormen tan tranquils com abans
Tres històries, doncs, de circumstàncies molt diferents, però amb un punt clau en comú. La qüestió llavors seria: com és que es perd la por?, què ha de passar perquè això passi? La resposta no la sé. Tornem al misteri, a l’inescrutable. Sospito que es tracta d’una cosa animal, un instint bàsic que ens alerta quan el que va ser el mascle alfa ja no mana amb autoritat, ja no hem de témer la seva fúria, ha arribat l’hora de reemplaçar-lo. Si no m’equivoco, i en aquest cas realment crec que no, el que l’exemple de Síria i els altres que he esmentat ens indiquen és que els règims el poder dels quals es basa en la força bruta, i no en la persuasió, poden caure en qualsevol moment, quan menys s’espera. Són bruts, sí, però no són forts de debò, no són irrompibles o duradors, com l’acer. El terror que imposen disfressa fragilitat. Són durs, però com ho és una gerra de porcellana.
Impossible saber què passarà amb els sistemes dèspotes que manen a Rússia o a l’ Iran. Semblen sòlids. Però també ho semblava el de Síria fa tot just dues setmanes. El que sí que podem dir amb prou certesa és que, des del que li acaba de passar a Al-Assad, ni Putin ni els aiatol·làs –ni altres com Maduro a Veneçuela, o fins i tot Kim a Corea del Nord– dormen tan tranquils com abans.