Fi, el sentit de l’humor rus. El Kremlin i els seus propagandistes no paren de bombardejar-nos amb advertències que tenen la capacitat de destruir el món. El Center for Strategic and International Studies, a Washington, comptabilitza que han apel·lat a l’ús d’armes nuclears més de dues-centes vegades, des del començament de la invasió d’ Ucraïna, el 2022.
Un exemple de fa un parell de mesos: un canal de televisió rus molt afí –valgui la redundància– a Vladímir Putin va simular un atac nuclear a Londres. Podeu veure el vídeo a YouTube. Acompanyat de gràfics d’edificis londinencs fets miques, el narrador explica que un míssil amb un cap nuclear de 750 quilotones es cobraria un saldo de 850.000 morts i dos milions de ferits.
No és la primera vegada que la televisió russa es delecta amb la idea de devastar la capital britànica. Curiosa, aquesta obsessió. Com si no s’haguessin assabentat que ja fa temps que la Gran Bretanya va deixar de ser un imperi per convertir-se en el que és avui, un conjunt d’illes cada dia més pobre i irrellevant. Potser l’explicació és que Rússia sap que, si no fos pel seu arsenal nuclear, també seria un país pobre i irrellevant. L’únic que té per declarar-se important al món és recordar-nos que, si volgués, se’l podria carregar.
Però la gent acomplexada és perillosa. La por d’un holocaust nuclear genera força conversa, aquí a Europa. Alguns parlen més de broma que d’altres d’una possible tercera guerra mundial, però aquí la tenim, circulant en la ment col·lectiva des que el bully de pati d’ escola que mana a Rússia ens va plantar la idea el mateix dia de la invasió, el 24 de febrer del 2022. “Qui intenti interferir amb nosaltres ha de saber que la resposta de Rússia serà immediata i conduirà a conseqüències que no heu experimentat mai en la història”, va declarar Putin. I va agregar, per si algú no l’hagués entès, que Rússia era “avui un dels estats nuclears més poderosos”.
O sigui, xantatge. Em deixen que pegui tant com jo vulgui els nens petits del pati o, si no, compte, molt de compte. La qüestió és si prendre’s seriosament el pinxo o si joguineja amb nosaltres. Examinem la qüestió.
Primer, on llançaria l’arma nuclear? Se suposa que a Ucraïna, no a Londres, almenys per començar. A veure: d’una banda, Putin insisteix en la idea que Ucraïna realment pertany a Rússia, la qual cosa significa que estaria deixant en ruïnes el seu propi territori. De l’altra (recordem Txernòbil), l’impacte radioactiu podria arribar fins a Moscou. El poble rus és molt pacient, Déu ho sap. Però si el temor de les conseqüències d’una guerra nuclear supera el temor que senten pel règim de Putin, posaria en risc el que més valora a la terra, la seva permanència en el poder.
Putin insisteix que Ucraïna és russa: un atac nuclear deixaria en ruïnes el seu propi territori
Segon, quina seria la reacció de la resta del món? El cap de la CIA va advertir fa dos anys el seu homòleg de l’FSB que, en cas que Rússia recorregués a l’opció nuclear, els Estats Units intervindrien directament en la guerra, amb tota la força convencional a la seva disposició. És veritat que, una vegada que l’imprevisible Donald Trump torni a la Casa Blanca, pot ser que hi hagi un canvi de pla. O potser no.
Però més determinant encara com a fre a Putin, el Govern xinès trencaria lligams –com a mínim– amb Rússia. En el que va ser una espècie d’humiliació pública, el president xinès, Xi Jinping, va obligar Putin a firmar un comunicat conjunt, el març del 2023, en el qual es va declarar, segons l’agència de notícies russa Tass, que “una guerra nuclear no pot tenir guanyador i no s’ha d’iniciar”.
L’Índia, gran comprador de petroli rus, ha dit el mateix. El ministre de Defensa indi va declarar, l’octubre del 2022, que “la idea de fer servir armes nuclears o radiològiques va en contra dels principis més bàsics de la humanitat”.
Si Putin perd el seu protector i principal aliat polític, la Xina, i el seu gran aliat comercial, l’ Índia, es veuria aïllat internacionalment. Els països del Sud Global que s’han associat amb ell, com Sud-àfrica o Cuba, ja no tindrien tan clar que l’imperialisme ianqui sigui més maligne que l’imperialisme rus. Fins i tot els idiotes útils de Rússia, a la dreta i esquerra occidental, ponderarien replantejar les seves tesis sobre qui són els bons i els dolents del món.
El supermíssil rus que va caure sobre Dnipró va tenir més poder simbòlic que destructiu
I anem als fets. D’ençà que Putin va advertir, fa gairebé tres anys, que no toleraria cap “interferència” internacional a Ucraïna, hi ha hagut interferència a una escala enorme. Occident, liderat pels Estats Units, ha proveït Ucraïna d’armes valorades en milers de milions d’euros, a més d’abundant informació dels serveis d’espionatge.
Què ha passat? No res. L’exemple més recent que, respecte al tema nuclear, Putin és un cas de molt soroll per no res es va veure amb el llançament d’un míssil balístic intercontinental contra la ciutat ucraïnesa de Dnipró, fa onze dies. L’atac va passar després que el Govern dels Estats Units fes marxa enrere en la prohibició a Ucraïna d’utilitzar els seus míssils en territori rus. Ucraïna els va fer servir i Putin va respondre amenaçant, una vegada més, amb l’Harmagedon.
Però resulta que el supermíssil rus que va caure sobre Dnipró va tenir més poder simbòlic que destructiu. Un intent de salvar la cara, més que res. El míssil va causar poc mal i, a més, Rússia havia advertit els Estats Units que el llançaria i que no es preocupessin: no portava càrrega nuclear.
Però resulta que el supermíssil rus que va caure sobre Dnipró va tenir més poder simbòlic que destructiu
L’argument final en contra que Putin pensi complir les seves amenaces és que Rússia està guanyant la guerra a Ucraïna. A un cost a vegades de més de 1.500 soldats russos al dia, l’exèrcit rus conquereix, a poc a poc, més terreny ucraïnès. La veritat ha de ser que només és remotament factible l’opció nuclear russa en cas que Ucraïna reprengui la iniciativa en la guerra, faci retrocedir els russos i sorgeixi la possibilitat d’una dinàmica que acabi amb Putin expulsat del poder.
A la seva biografia, Putin explica que, quan tenia vuit anys, sortia als carrers de Leningrad a caçar rates. Una vegada, una rata arraconada se li va tirar a la cara. La lliçó que Putin no va oblidar mai és que, quan no hi ha cap altra sortida, no hi ha altre remei que llençar-se a l’atac amb tot. De moment, Putin no és una rata arraconada, és el nen mentider del conte del llop ferotge.
Lee también
