Dissabte vaig sopar amb tres joves de la generació Z. Universitàries, vint-i-pocs. Entre els comensals també hi havia tres adults madurets més, però a aquests els obvio perquè pinten poc aquí. El cas és que una de les zetes va parlar llargament, tal com segueix:
–Cada vegada hi ha més parelles de la meva edat que tenen relacions obertes.
El que es porta ara entre la generació Z són les relacions obertes
Les altres zetes van assentir, i de seguida la xerradeta va agafar embranzida.
– Doncs jo conec un munt de poliamorosos, va assegurar una altra.
Va precisar, aquesta última, que sovint es confon relació oberta amb poliamor. En la primera opció, hi ha una “parella principal” en què tots dos/totes dues/d@s pacten X via “contracte” per picar en totes les flors que vulguin. Els contactes poden ser sexuals, emocionals o chiripitifláuticos . L’obertura de la relació és cap a un tercer o cap a 300, depèn d’encants i encerts. En el cas del poliamor, tots són parelles de tots, i a viure, que són dos dies.
Per a servidora de vostès, molt feta a l’antiga, aquesta conversa va ser com saltar de cop una pantalla del videojoc. Creia que el que es portava ara en la generació Z és la bisexualitat. Ja ho sabeu, per allò que “m’enamoro de la persona, no pas del gènere”. Però n’hi ha més. Bisexuals o no, heteroflexibles o no, el jovent zeta ha iniciat una revolució en el model de relacions que ja veurem on porta i si fa de taca d’oli. No sé si el més correcte és dir que les zetes –elles, sobretot– aparquen la monogàmia o bé l’ajornen pel seu moment vital: falta d’expectatives d’estabilitat i una emancipació impossible. Com sigui, no volen sacrificar certes necessitats per estar en parella i reivindiquen llibertat.
Confesso davant les meves interlocutores que a mi això dels poliamorosos, en les diverses formes, em sembla politraumatisme. No li veig el glamur que tenia l’amor lliure d’uns anys enrere. Un executiu diria en un PowerPoint que és un amor de perfil baix, d’estar per casa (o per moltes). Obrir la relació té un altre timbre, redefineix la idea d’infidelitat. Tot i que, segons com és, no deixa de ser saltar-se la parella per embolicar-se amb d’altres.
Sense simultaneïtat i consens, l’experiència no sortirà bé. Hi vam coincidir totes dissabte. A les postres, no havíem aclarit els molts dubtes que teníem: què passa si un/a incompleix el “contracte”? I si t’enamores d’algú del comando de suport emocional o sexual? I si hi ha gelosia o sensació de traïció? Sé el que penso, però no ho dic, mentre em ve al cap lady Di en aquella entrevista a la BBC, quan el seu matrimoni semblava el Titanic . Ella ja parlava dels poliamorosos sense anomenar-los: “Tres són multitud”. Imagineu-vos-en 300.
