Keir Starmer té al seu despatx un d’aquells calendaris d’advent típicament alemanys. Però el seu no compta els dies que queden fins a Nadal, sinó fins al 21 d’agost del 2029, l’últim dia possible de la legislatura. I quan un va obrint una per una les finestretes, no hi apareixen xocolata, galetes o espelmes (i en les versions més modernes, productes de bellesa, llavors, ampolles de vi i cervesa), sinó números amb la quantitat d’habitatges, aules, llits d’hospital i carreteres que el seu Govern ha construït, xifres sobre com ha disminuït la delinqüència, la immigració i la pobresa infantil.
Quan va arribar al juliol al poder, a Starmer se li va escapar que la seva era “una missió a deu anys vista”. Greu error, perquè els votants no estan (enlloc) disposats a concedir tant temps. Un mandat i gràcies. De fet, cinc mesos després ja li demanen resultats i, com que no n’hi ha, la seva popularitat ha caigut en picat i ja és més baixa que la de Rishi Sunak, el conservador a qui va succeir, i la de Boris Johnson. Només el guanya Liz Truss, que va durar 49 dies en què gairebé arruïna el país.
La infantesa de la seva administració ha estat desastrosa, amb la corretja de transmissió trencada i decisions tan impopulars com retirar els ajuts als jubilats per al pagament de l’electricitat a l’hivern i l’augment dels impostos als agricultors; el seu primer pressupost ha deixat freds els empresaris, que han respost amenaçant amb la reducció de plantilles; s’han succeït errors innecessaris, com l’escàndol de l’acceptació de regals en forma de roba i entrades al futbol (començant pel mateix Starmer), i els cessaments de la cap de gabinet Sue Gray (que no s’aclaria) i de la ministra de Transport, Louise Haigh, per haver comès fa anys un frau; a la d’ Economia, Rachel Reeves, autora de la pujada més important de la càrrega fiscal que es recorda, se li ha descobert que va inflar el seu currículum.
El creixement econòmic a què ho ha confiat tot per tenir diners per poder millorar l’educació, la sanitat i els serveis públics no fa acte de presència (de fet, va ser negatiu l’últim mes). Així doncs, Starmer, 150 dies després de guanyar les eleccions, ja ha hagut de “rellançar” el seu Govern com si fos un coet des del Cap Canaveral, esperant que no s’estavelli abans d’entrar a l’òrbita del planeta del benestar. Ha pitjat a cops el botó de reset , com quan falla l’ordinador o cau internet.
El primer ministre britànic és un polític racional en una època en què triomfen els que afavoreixen l’emoció
Fora la ingènua garantia que l’economia del Regne Unit seria la de més creixement del G-7, perquè no va per aquest camí. Al seu lloc Starmer establirà uns objectius numèrics més realistes (i fàcils d’assolir), quantificables a simple vista pels votants, sobre la reducció de les llistes d’espera per a operacions, els immigrants que arriben i els assassinats que es cometen. És el seu “pla per al canvi”.
Starmer no disposa de narrativa i no sap explicar els contes que vol sentir l’electorat, amb un final feliç a tants sacrificis i un futur de color de rosa. El seu fort –sostenen els seus admiradors– és un altre i consisteix a identificar els problemes, buscar-hi solucions i eliminar els obstacles que s’interposen al seu camí sense sentimentalisme, encara que s’equivoqui primer. Els qui el critiquen diuen que pretén ser amic de tothom (de Trump, la Xina i la UE, de l’esquerra del Labour i els votants socialment conservadors) i això no és possible.
Gràcies a un sistema electoral majoritari que fomenta l’estabilitat, disposa d’una majoria aclaparadora al Parlament que facilita la seva tasca. La contrapartida és que la va aconseguir només amb el suport d’un de cada cinc britànics (i molts d’ells a contracor) i que al Regne Unit el percentatge de vot als dos grans partits ha tocat fons, i la ultradreta de Nigel Farage està en alça. Elon Musk ha suggerit que el finançarà, com a Donald Trump.
La política contemporània, a tot arreu, són com dues realitats paral·leles, el que diuen els governants i el que veu la gent. Al seu tractat The political brain , Drew Weston afirma que en la batalla entre l’emoció i la raó sempre guanya l’emoció, i més encara amb el rebuig que provoquen els dirigents ortodoxos i convencionals en l’era de TikTok. Keir Starmer és un home de raó, de números, d’objectius a aconseguir com en els plans quinquennals de fabricació de tractors a l’antiga URSS. Els que apel·len a l’emoció i fan els relats que vol sentir cada vegada més gent, encara que siguin pura fantasia, són els Trump, Milei i Farage.
Una enquesta indica que la meitat dels britànics de menys de 35 anys haurien votat Donald Trump
Starmer espera que de les finestres del seu calendari d’advent en surtin targetes que diguin “130.000 pisos nous”, “esperes en urgències de només sis hores”, “2.000 delictes sexuals menys”... I que els votants se’l creguin en comptes de les mentides i conspiracions de les xarxes socials. En feines anteriors la perseverança li ha donat resultat, i té quatre anys al davant per trobar un final feliç al seu conte. Problema a la vista: una enquesta diu que el 50% dels britànics de menys de 35 anys haurien votat Trump.