Loading...

Del Pozo: “Els mestres mereixen que els abracin pel seu esforç davant la immigració”

Educació

El president del Consell d’Educació demana d’endinsar-se en la formació humanista

Joan Manuel del Pozo, al centre, ambEnric Masllorensi Susana Quadrado

Ana Jiménez

“Jo faria una abraçada als mestres per la manera en què han superat les dificultats l’última dècada, amb la manera en què han rebut centenars d’alumnes d’altres països, amb altres cultures, llengües, religions. Si el sistema no ha petat és perquè s’ha fet un gran esforç col·lectiu amb un alt compromís ètic”, va afirmar ahir el nou president del Consell d’Educació, Joan Manuel del Pozo, durant conferència pronunciada al Palau Macaya, al fòrum Barcelona Tribuna, que organitzen la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, l’ Associació Espanyola de Directius (AED) i La Vanguardia .

L’acte va ser presentat per Enric Masllorens, president de la comissió d’ educació d’ Amics del País, organització liderada per Miquel Roca, i va ser moderat per Susana Quadrado, redactora en cap de la secció de Societat de La Vanguardia .

El filòsof va enaltir el valor humanista del mestre per fer front a les temptacions tecnològiques, la simplicitat de les ideologies, la falta d’ètica. Les seves recomanacions són l’assossec i la recuperació de la confiança per superar un sistema educatiu en “desconcert”, “tensat”, “fatigat” amb docents “cremats”, famílies “decebudes” i alumnes “perplexos”. Tot i això, malgrat la complexitat del moment (social, política, mediambiental), no tot és tan “catastròfic” i, parafrasejant el petit príncep d’Antoine de Saint-Exupéry, va esmentar que “l’essencial és invisible als ulls”. El que educa, el que transmet els valors, no és un mestre robot, sinó un humà. “Educar és un acte entre humans”.

“Cal superar la desconfiança entre professors i famílies, com també entre famílies i professors”

I, en aquest sentit, va considerar que la formació del mestre, des de la universitat i durant l’exercici de la professió, ha de ser profundament humanista, amb formació ètica i amb un domini del llenguatge avançat per poder explicar la complexitat que vivim amb paraules. Per frenar l’interès de certes ideologies a simplificar i degradar el llenguatge amb insults. “Ha de ser una formació més exigent que l’actual”, en què es combini la pràctica i la reflexió sobre aquesta, l’assumpció de la responsabilitat i, també, l’interès per la investigació.

És necessari, va afirmar, trobar un consens social sobre “l’acte educador”, cosa que actualment no és clar per una llista de dicotomies que allunyen de l’acord i fan desconfiar les famílies dels professors, els professors de les famílies, i augmenten la perplexitat dels alumnes. Per exemple, es va preguntar, la finalitat d’educar és la utilitat laboral o aconseguir el desenvolupament de la persona?

La seva resposta és la transmissió “osmòtica” dels valors. El professor és un referent per a l’alumne, tant si vol com si no, cosa que comporta una responsabilitat no explícita. Per Del Pozo és essencial en l’educació l’acció tutorial, no entesa com un acte administratiu, sinó exercida per ajudar els menors a construir-se com a persones. “Tot mestre, a tota hora, és un tutor de qualsevol
alumne”.

“El docent ha de tenir un domini del llenguatge avançat per poder explicar la complexitat”

També va animar a trencar la bretxa tecnològica que pot aprofundir en la divisió de classes, en una mena “d’elitisme educatiu”. Els desafiaments són molts, com ara el de les intel·ligències artificials. El que fou conseller del govern de Pasqual Maragall va demanar no caure ni en l’exaltació ni en el pessimisme tecnològic, però sí mantenir-se en guàrdia i exercir i promoure el pensament crític. “La nostra intel·ligència contextualitza molt millor que una màquina que no pot tenir una percepció complexa de la realitat. En això, nosaltres hi guanyem”. Tenir mestres excel·lents en tots aquests sentits és molt exigent, però possible si la societat ho decideix i sempre que tingui lloc en condicions de serenitat i diàleg.

La paraula com a vector principal. La necessitat de recuperar la vergonya veient polítics fent servir la paraula com a dards. I la urgència del diàleg en tots els àmbits. També en la família. “Una petita fórmula per a la vida familiar és no parar de parlar, sense aclaparar els nens, però parleu en família”.