“A Espanya sembla que només hi ha xefs i futbolistes”, va dir no fa tant per a aquest mateix mitjà. Encara pensa el mateix quatre anys després. L’artista flamenc més universal no deixarà de reivindicar-se sabedor que la veritat l’avala. I és així: ningú en la seva àrea no ha arribat tan lluny i tan a dalt al marge del que hauria de ser merescut reconeixement en un país caïnita. Joaquín Cortés ( Còrdova, 1969), “ ballarí i bailaor, soc les dues coses”, és un artista atípic: domina el ballet clàssic i la dansa contemporània i 40 anys d’experiència el situen com a primera figura del flamenc.
Atès que el cordovès ha exercit com a ambaixador de Red Fun Experience –app de recent creació que sorteja experiències de luxe entre els abonats–, és obligat preguntar-li sobre el seu contacte amb l’exclusiu: “Si em pregunten què em queda per fer, si no és debutar ballant a la Lluna... He estat amb presidents de tots els països, vaig ser el primer espanyol a actuar a la Casa Blanca, al Kremlin, als premis Nobel de la Pau convidat per Jimmy Carter, el primer ballarí espanyol als Oscars de Hollywood, el primer espanyol al Festival Viña del Mar... Dono gràcies a Déu per tenir una vida tan privilegiada, soc un home molt afortunat que continua lluitant per la cultura”.
Està convençut que, si hagués nascut als EUA, més d’una avinguda duria el seu nom
La guerra de Cortés té molt de reivindicació pròpia. “Si hagués nascut als EUA, probablement tindria una estàtua a Central Park, però a Espanya no es reconeix tant l’artista, sobretot el que un ha aportat a la cultura del país. Mira, acabo de participar a Roma en un homenatge a la Creu Roja pels seus 160 anys d’història i em tractaven com una llegenda. Abans d’ Itàlia, vaig ser a Mèxic i va passar el mateix. És una pena tornar al teu país i que no sentis el mateix. Fins i tot he fet xerrades sobre cultura i art al Parlament Europeu i a l’ Assemblea de l’ONU. Així doncs, quan torno a casa soc amb la meva família, i amb la meva gent”, es lamenta el flamenc universal.
De fet, Cortés ha fet amistat amb Madonna i Bono d’U2, ha col·laborat amb Michael Jackson, Paul Newman es va agenollar després de veure’l ballar i va estar a punt d’interpretar El Zorro . “De les mil anècdotes viscudes, em quedo amb la de Stevie Wonder. Després d’una actuació, va venir, em va agafar el braç i va començar un ritme sobre la meva mà. Un regal al·lucinant. I jo vaig dir: ‘Però si aquest home no m’ha vist, és cec’, i algú em va contestar: “No t’ha vist però t’ha sentit”.
Joaquín Cortés viu una relació estable, sòlida i molt feliç amb la psicòloga Mónica Moreno, mare dels seus dos fills, Romeo (7) i Andrea (5). En una recent declaració, Cortés explicava el següent: “El príncep Carles, avui rei, em va dir una vegada que, si tenia fills, tant de bo seguissin el meu camí”. Veurem com seria el seu llegat: “Si volen ballar, millor exemple no tindran i els donaré suport. Que volen ser metges, científics advocats, el que vulguin ser, els donaré suport. Potser polítics no m’agradaria tant (rialles), però en el que sigui, hi seré, perquè la meva obligació com a pare és deixar-los complir els seus somnis”.
Reflexionem amb Cortés sobre la immensa càrrega de contingut que té la paraula gitano : afalac en tantes cançons (“aquella mirada gitana”, “una cintura tan gitana”) però és terme pejoratiu en la vida real. “És xocant, en efecte, i em podria tirar hores divagant sobre el tema. el que és important és assenyalar que no hi ha racisme, sinó classisme: si un dia tu veus un senyor negre o un gitano tirat al carrer, és ‘ Ai, alerta!’, mentre que, si el mateix senyor el veus vivint en un palau, la teva reacció serà molt diferent. El classisme és un flagell i fa molta ràbia. A l’estranger soc un ciutadà respectadíssim com a gitano universal pel Parlament Europeu. Arribo a un país i la gent sap que ho soc i he rebut molt respecte”.
Amb tot el que ha de retreure a la seva terra no renega gens ni mica de la seva espanyolitat. “Jo venc el meu país com el millor del món. És veritat que aquí es viu molt bé, les festes són genials, el tardeo i el copeo ... L’altíssim nombre de turistes n’és la prova, encara que en l’àmbit professional no estiguem a l’altura d’altres països”, conclou sense poder mossegar-se la llengua.
