Hi ha quelcom de tràgic a la nostra generació. És com si estiguéssim predestinats a protagonitzar la fi del món. Des de petits hem viscut amb aquesta amenaça. L’accident a la central nuclear de Txernòbil en fou la primera alarma, i imagín que molts adults hagueren de triar entre sobreprotegir els fills i no explicar-los res, o fer-los partícips de la seva inquietud perquè prenguessin consciència del món en què vivim.

Després arribà el temor pel forat a la capa d’ozó (a la mentalitat infantil, els esprais esdevingueren tan perillosos com la radioactivitat). Per sort es prengueren les mesures pertinents per frenar l’hecatombe. Llavors ens acostàrem a l’efecte 2000, segons el qual, el canvi de segle havia de suposar una apagada a escala mundial; es rectificà a temps. Però els maies havien vaticinat que l’any 2012 s’acabava tot, de manera que Roland Emmerich ens delectà amb un catàleg de catàstrofes a les seves pel·lícules que han estat menys exagerades del que ens pensàvem.
Saber que presenciaràs la fi de la humanitat et fa nihilista
Els fenòmens extrems provocats per l’escalfament global, la pandèmia, les crisis econòmiques successives i ara l’amenaça d’una tercera guerra mundial, amb armes nuclears, donen credibilitat a la profecia de Nostradamus per la qual no arribarem al 2025. A sobre, segons el Doomsday Clock, rellotge simbòlic que des del 1947 calcula quant de temps li queda a la humanitat, som a 90 segons de la mitjanit des de l’any passat (encara no ha incorporat els darrers esdeveniments).
La paraula apocalipsi surt a la premsa. Aquest cop va de debò, o és una figura retòrica? A Finlàndia, Suècia i Noruega es distribueixen manuals entre els ciutadans per aconsellar-los com preparar-se en cas de guerra o crisi inesperada. Saber que presenciaràs la fi de la humanitat et fa nihilista, i el nihilisme és tan desmobilitzador com paralitzadora és la por. Uns són negacionistes (no ens destruïren Txernòbil, ni l’efecte 2000, ni la pandèmia; prou de catastrofismes), d’altres estan desencisats, esgotats i són derrotistes (mira que ho sabíem, en teníem proves, ja no hi ha res a fer, és massa tard) .
Potser som davant d’una profecia autocomplerta. De tant dir que ve l’apocalipsi –ja sigui perquè no ens ho creim, o ja sigui perquè ens sentim sols intentant evitar-ho–, la inacció ens haurà portat efectivament a la fi del món.