Rafael Nadal, ara sí, ja s’ha retirat. No s’ha acomiadat al seu gust ni al nostre perquè Espanya va caure a la Copa Davis a Màlaga de manera estranya, gairebé maleïda, contra els Països Baixos. El punt decisiu va ser el de dobles i, malgrat que el marcador va reflectir una gran igualtat ( doble 7-6 per als visitants), flotava la sensació de remar en va contra corrent. A la mercè d’un destí advers a l’adeu del millor esportista espanyol de tots els temps. Tot en aquesta vida és un “el que hauria pogut ser i no ha estat”, fins i tot aquest adeu agredolç, però de fàcil digestió.
De l’adeu, ja de matinada, em quedo amb dues coses: el reconeixement de Nadal a la família com a pilar a la vida i el seu desig de ser recordat com un bon noi d’un poble de Mallorca, aquesta illa que no és el que era ni deixarà de ser-ho. Com són els mallorquins per pensar que poden perdre la identitat, per més turistes que els arribin. La família i la rectitud, no està malament.
De l’adeu, dos detalls: el reconeixement a la família i el desig de ser recordat com un bon noi de poble
Espanya és un país molt seu. Com dèiem d’un altre gran del tennis, Joan Gisbert: capaç del millor i del pitjor. El mateix país que arma un sarau fora de lloc respecte a una tragèdia –vegeu València– ofereix alhora un exemple popular d’altruisme, solidaritat i bondat. Sobre aquest paisatge, Nadal ha construït una carrera esportiva excepcional: vint anys de bones notícies. Vint anys de mostrar al món valors que Espanya, com a país, no sempre ha sabut transmetre. Perquè al món mundial, sense discussions, a Nova York, París o Hong Kong, tot és nomenar Rafael Nadal i sentir lloances.
A la memòria no se la pot enganyar. Per això l’alzheimer és una malaltia tan cruel: espolia l’ésser humà del que el distingeix d’un pingüí, una cacatua o els óssos panda, tan ganduls. Nadal ha aconseguit, com ningú abans, compartir els seus èxits amb tothom, potser perquè va guanyar un Grand Slam amb 19 anys acabats de fer. Lluny d’acomodar-se –només s’és jove una vegada–, sempre va voler millorar malgrat el preu, que no ha estat cap altre que el sacrifici, la dedicació, l’entrenament quotidià. Tot, menys adormir-se sobre els llorers. No conec gaire espanyols així. I entre ¡vamos! i ¡ vamos ! –ja una expressió universal–, el vam veure madurar i desafiar el temor que algun dia ens fallaria. Qui pot oblidar la final del torneig de Wimbledon guanyada a Roger Federer el 6 de juliol del 2008?
I, “al partir, un beso i una flor”, com cantaria aquell. Rafael Nadal ha arribat fins aquí, fins on el cos ha aguantat, i ens deixa el consol d’haver compartit la seva passió, un exemple de compromís amb el tennis, la feina, la família, Mallorca i la mare que ens va parir. Vamos , sí, però Nadal es queda.
