Tots aquells moments es perdran en el temps, com llàgrimes a la pluja
Roy Batty, ‘Blade Runner’
Aquest és un adeu estrany: Nadal marxa jugant, com somiava, però superat pel seu present
Cauen llàgrimes, s’envermelleix la mirada de Rafael Nadal (38), el mite que se’n va. Marxa el manacorí i es barregen els sentiments al pavelló Martín Carpena, ja que aquest és un adeu estrany: Nadal marxa competint, com ell volia, però ho fa superat per les circumstàncies, derrotat per Botic van de Zandschulp, frenant el seu equip espanyol.
Sí, és un epíleg estrany.
I la nit s’enterboleix.
En la profunditat de la nit, se celebra un homenatge al centre de la pista i Nadal ja no vol ser-hi, no esperava anar-se’n d’aquesta manera, hi ha silenci i tristesa en l’atmosfera, només els neerlandesos celebren aquest moment, ho celebren com a intrusos, com l’amic no convidat que s’ha colat a la teva festa, posa la seva música, serveix les copes, apaga el llum quan surt i tot ho arruïna.
Són les dotze de la nit i el recorregut ha estat llarg. Ha durat set hores (el Nadal-Van de Zandschulp havia arrencat a les cinc de la tarda), fins i tot més, a mig matí ja esbrinàvem que el manacorí obriria l’eliminatòria.
Allà està Nadal llavors. L’home ho intenta, buscant l’impossible, sent coherent amb si mateix. Lluita, però ja no dona de si: transigeix contra Botic van den Zandschulp ( doble 6-4) i a mitja tarda, els cronistes comencem a preguntar-nos:
– Ha arribat definitivament l’hora, no el veurem competir més?
I dubtem durant una bona estona, el temps que triga Carlos Alcaraz a igualar l’ encreuament vencent Tallon Grieksporr en el segon torn (7-6 (0) i 6-3), però ho assumim definitivament ja a la nit, quan el dobles s’encalla i tot s’acaba ( Alcaraz i Granollers cauen contra Koolhof-Van de Zandschulp cedint els dos tie-breaks), per molt que l’afició anima:
–T’estimem, Rafa.
Això s’acaba i el mite plora al tancament i plora també en els prolegòmens. Plora mentre sona l’himne del seu país i veu passar davant seu la seva carrera.
Abans del desenllaç, ha estat ell. Es tuneja la pista, col·loca les ampolletes en diagonal “ com soldats en formació” (Federer dixit), reparteix les tovalloles a les quatre jardineres de les cantonades, prolonga els seus rituals, no trepitja les línies, s’ eixuga el front amb la canellera abans de servir, s’estira el plec dels pantalons, bota i bota sense fi, i Botic van de Zandschulp (29), hipotètica comparsa en aquest escenari, l’espera: aquest neerlandès és un home pacient i educat i no celebra un sol punt, ni els seus encerts ni els errors del manacorí.
Van de Zandschulp (80è del món) té poc pedigrí, però té la joventut i el ritme de competició (45 partits ha disputat aquest 2024, davant els vint del manacorí), i per això no ent el pes de la Nadalitat , ni tan sols en el seu primer joc al servei, quan comet tres dobles faltes seguides.
Ni allà veu les orelles al llop.
Quan penso en la Nadalitat , penso en Andy Roddick.
És possible que el nord-americà hagi estat el primer a sentir-la, encara que això és periodisme-ficció, ja que me n’estic anant al 2004. Me n’estic anant a La Cartuja de Sevilla, a 200 km d’aquí, a 200 km de Màlaga, estic recuperant aquell gest valent dels capitans de l’ Espanya (llavors, el G-3 d’ Avendaño, Arrese i Perlas), gest valent com el que ahir s’havia imposat Ferrer.
El que passa és que aquest Nadal no és el que ha estat durant dues dècades, és un Nadal tardoral, potser xacrós, és un home que entreveu la porta de sortida i que, tossut i mitòman, s’ha marcat un últim compromís, aquell adeu amb què somia des de fa mesos.
Un adeu en la pista.
Ferrer i la resta de l’equip espanyol li ha concedit el passi. Les desenes d’aficionats adinerats, els que han pagat 30.000 euros per una entrada en la revenda, els ho agraeixen.
A la graderia, igual que les tovalloles de Nadal a les jardineres, s’estenen els colors. D’una banda, el vermell dels espanyols, una marea com aquella de La Cartuja. De l’altra, l’ oranje dels neerlandesos, a aquests tampoc no els intimida la Nadalitat .
– Let’s go , Botic!
– Per què no calles?
Nadal contempla la gegantina enciamera, en una cantonada, just a sota de la grada oranje , i per aconseguir-la fa de tot, tot ho fa seu: li salta l’antivibrador del cordam i atura el partit entre punt i punt. Sua i amara la moqueta abans de servir, i demana a Ferrer una altra tovallola, la cinquena que fa servir, i tot just van 31 minuts de xoc.
Aleshores, el manacorí està 4-3 guanyant, però ara venen els conflictes, els conflictes de debò.
Van de Zandschulp l’iguala a quatre i després li trenca el servei (4-5) i serveix per apuntar-se el parcial. Un cronista neerlandès passeja la mirada per la tribuna de premsa. Contempla els cronistes espanyols, ens contempla un a un, potser prement l’atmosfera.
Faig cara de pòquer.
– Aquest partit el guanyarem
–crida la grada vermella.
No serà possible.
El neerlandès s’emporta la mànega i el manacorí se’n va al lavabo. Desapareix d’escena durant quatre minuts. A veure si es refreda Van de Zandschulp. La maniobra no funciona. Nadal perd el servei en l’obertura de la segona mànega i l’afer es complica. La tarda es torna un galimaties i Alcaraz deixa anar fogonades, supera Griekspoor, però ja no dona de si en el dobles. Aquí s’apaga el tennis espanyol i aquí s’apaga Nadal, exactament en aquest ordre.
