Volar sota el radar és la millor manera d’endinsar-se en territori enemic sense merèixer míssils, i així és com la nova ultradreta va creuar els límits de la nostra democràcia, a través de xarxes socials, canals de missatgeria, fòrums o proveïdors de contingut digital, lluny dels canals convencionals. Treure el cap i convertir-se en un punt brillant a la pantalla del controlador és com posar el cul en pompa davant del foc antiaeri. Per això, de sobte, tot el gremi periodístic s’ha posat en guàrdia després de detectar que programes d’entreteniment, ocultisme i fantasmagories han pretès fer-se passar per informatius d’investigació, i convertir els caçafantasmes al capdavant d’aquestes fires de monstres en periodistes llampants, per col·locar falòrnies ultradretanes en la conversa del país. Una part de l’ofici està perplex amb la deriva del guru espanyol del tema, Iker Jiménez Elizari ( Vitòria, 1973), enxampat in fraganti per les seves intoxicacions i falòrnies sobre la DANA de València, un domador de xupacabres que, al seu torn, amenaça l’ofici periodístic de contraatacar amb grans revelacions.
Però és tan insòlit que després dels xous d’ufòlegs, espiritistes i altres quincallers del misteri, lectors dels pòsits de cafè, bateguin pulsions d’ultradreta? En absolut. De fet, el que és sorprenent és que sorprengui. L’inopinat sempre ha estat el contrari, que les forces democràtiques professin creences esotèriques; rar, fins al punt que el divulgador científic Maurici Schwartz ( Mèxic) va dedicar un llibre divertit a la deriva romàntica d’un sector del progressisme posthippy titulat La izquierda feng-shui ( Ariel, 2017), en què alertava que un sector del progressisme estava abraçant hipòtesis neopastorils i reaccionàries respecte a la ciència i promocionant tota mena de suposats sabers ancestrals, pseudoteràpies d’herbolari i teories de la conspiració. Si heu escoltat Miguel Bosé, no hi ha gaire més a explicar.
Que el pensament màgic és contrari al progrés de les societats lliures és una obvietat que salta a la vista amb la simple observació de les arrels semàntiques antitètiques dels termes “il·lustració” i “ocultisme”. D’aquí la tremenda passió esotèrica del feixisme italià i el nazisme alemany, una barreja paradoxal entre futurisme científic i fetitxisme màgic que va donar lloc a moltíssima literatura acadèmica i que va arribar a convertir-se en patrimoni, en cultura pop, amb la recerca de tresors arqueològics d’Indiana Jones com a cim. L’afany de l’heroi del fuet per portar vestigis arqueològics als museus entrava en disputa amb el furor espoliador dels col·leccionistes privats, però sobretot amb l’obsessió nazi pels objectes religiosos antics, a què el règim hitlerià atribuïa poders màgics.
La passió del III Reich per l’ocultisme va portar molta literatura acadèmica i va fixar la icona d’Indiana Jones
Les històries al respecte són conegudes: la Societat Thule va ser una organització esotèrica i ultranacionalista que va influir molt en el pensament de figures clau del Reich com Rudolf Hess i Heinrich Himmler, obsessionats amb el suposat poder de relíquies cristianes com la llança de Longí, l’arca de l’ aliança o el Sant
Greal.
Al clàssic El retorno de los brujos (DeBolsillo) Louis Pauwels i Jacques Bergier asseguren que “el nazisme no només va ser un fenomen polític o militar; va ser també un assaig de màgia negra a gran escala, en què es va intentar reordenar el món mitjançant l’ús de poders ocults”. Jacques Ravenne i Eric Giacometti, autors del cèlebre El triunfo de las tinieblas ( Grijalbo), sostenien que Himmler, a més d’“un tecnòcrata que va orientar la Solució Final, era un il·luminat capaç de llançar les SS a la recerca del martell de Thor i altres relíquies fantàstiques a què atribuïa un poder real”. I Trevor Ravenscroft, a The spear of destiny ( Bantam), diu que “Hitler creia que la llança de Longí no era només un artefacte històric, sinó un objecte amb poders còsmics, capaç de conferir el destí de les nacions a qui la posseís”, i arriba a afirmar que aquesta obsessió fetitxista va ser un dels motors de la Segona Guerra Mundial. “L’ocultisme proporciona un marc simbòlic per a la ideologia racista i nacionalista”, afirma Nicholas Goodrick-Clarke en un altre clàssic: Las oscuras raíces del nazismo (Planeta de llibres).
Els antivacunes, terraplanistes i conspiranoics que impulsen Donald Trump, amb la guilladura del moviment QAnon al capdavant, no són doncs una novetat, com tampoc no ho és que faci anys que Iker Jiménez promou tots els clixés suspicaços del que Nick Land anomena “la Il·lustració Fosca”. Són la deriva natural i històrica del pensament antimodern i troben ressò en la societat contemporània perquè la modernitat és complexa i multiforme i l’atavisme és simple. Si bé l’interès pel món paranormal no comporta per se a abraçar ideologies d’ultradreta, mecanismes psicològics com l’ànsia de certeses, l’aversió a l’ambigüitat del món, el pensament conspirador i el rebuig a l’autoritat institucional (malgrat la transparència obscena en què habita avui) predisposen un públic inquiet i sense formació a abraçar categories polítiques fortes.
Al final, el món paranormal i l’autoritarisme ofereixen respostes simples i sentimentals, ofereixen consol, a un món que sembla arcà i imprevisible. El misteri i l’esvàstica juren que són el bàlsam de Ferabràs per a la por dels pusil·lànimes. Tot i que només són una cambra fosca, freda i estreta on ocultar-se de la intempèrie. De les seves tempestes i del seu sol.
