És un despropòsit traslladar les petites o grans batusses polítiques nacionals a les institucions europees. L’Europa que hem construït és un paraigua per foragitar els nostres fantasmes i les nostres contradiccions. S’ha aconseguit una solidaritat cívica, econòmica i social més enllà de les fronteres dels estats.
L’agre debat sobre el nomenament dels alts càrrecs de la nova Comissió ha estat llastimós, sense altitud de mires, pensant més en clau política nacional que en el projecte col·lectiu de promoure el progrés, la llibertat i la pau social entre tots els pobles i nacions d’un continent que en els últims segles ha protagonitzat tota mena de guerres en nom de totes les ideologies, els interessos contraposats i les ànsies de dominis territorials.
Europa ha de reaccionar i posicionar-se davant la presidència de Donald Trump, poc partidària de mantenir les aliances de les quals tant els Estats Units com Europa s’han beneficiat els últims 70 anys.
Un analista del diari Le Monde recordava fa tres dies que la profecia del general De Gaulle es pot realitzar: “Arribarà un dia que els Estats Units abandonaran el Vell Continent”. Trump no trencarà, però sí que exigirà un canvi en les relacions comercials, militars i polítiques amb Europa que alteraran els equilibris pressupostaris dels estats membres de la Unió. Els nomenaments que està fent responen a les amenaces fetes a les aliances durant la campanya.
Traslladar el fang de la política espanyola a Europa és un error i una irresponsabilitat
Traslladar el fang de la política espanyola al Parlament Europeu arran del nomenament de Teresa Ribera, al marge dels seus mèrits i demèrits, em sembla un error i una irresponsabilitat. Els noms de Solana, Borrell, Almunia, Barón, Matutes i Gil-Robles, socialistes i populars, des de visions diferents, han fet un gran servei a Europa i a Espanya. Si el vincle atlàntic es trenca o es debilita, Europa no es pot resignar a gestionar les seves misèries internes. És molt oportú llegir l’informe Draghi.
No vull imaginar-me una Europa perduda al laberint de les seves contradiccions. L’hora és gran, però la talla dels polítics és petita. El perill més gran no és Trump, Putin o Xi Jinping, sinó la fragilitat provocada per les divisions internes per qüestions petites.
Lee también
