L’encant de l’impredictible
FUTURS IMPERFECTES
Fa seixanta anys es va estrenar a Espanya El món és boig, boig, boig, de Stanley Kramer, on un grup de persones es llança a una cursa desenfrenada per una autopista del desert per trobar un botí. El món actual no està menys embogit que el 1963, però la cursa endimoniada la protagonitzen una sèrie de dirigents que són impredictibles no amb la pretensió d’obtenir un tresor, sinó amb la voluntat d’aconseguir el poder. L’últim de la sèrie és Donald Trump, el mateix que va dir que podia disparar-li a algú a la Cinquena Avinguda de Nova York sense que li passés res o que podia fer el que volgués amb les dones per ser una estrella. I el que val per als passejants de Manhattan o per a la condició femenina és igualment vàlid per a països o institucions.
En un món d’una gran volatilitat, on el temps polític s’acaba i l’emoció guanya el pols a la reflexió, on tot es decideix en un instant i la incertesa presideix les nostres vides, els dirigents imprevisibles guanyen encant. De Milei a Trump, de Puigdemont a Ayuso, es diria que se’ls valora sobretot per la seva capacitat de sorprendre, més que per la voluntat de corregir en el que no funciona. Tenen l’encant d’accelerar els canvis de guió, de prometre l’impossible i de situar-se per sobre del bé i el mal. És possible que el temps posi cadascú al seu lloc i que la realitat redueixi les genialitats a la condició d’ocurrències. El problema és quan tot es desencaixa i després no hi ha manera de recompondre-ho. I fins i tot hi ha la possibilitat que prenguem mal.
La gent prefereix apostar pels polítics imprevisibles abans que pels fiables
Sempre hi ha hagut polítics impredictibles. El campió sens dubte va ser Joseph Fouché, a qui Stefan Zweig va dedicar un llibre memorable. Aquest personatge era un religiós que un bon dia no es va sentir obligat a ser fidel a Déu ni als homes, així que es va desfer de la sotana i es va convertir en un revolucionari, que va defensar la guillotina per al rei Lluís XVI i va imposar el terror a França. En qualsevol cas, ja ningú no llegeix vides de sants ni biografies exemplars. Ara interessen els impredictibles, que inspiren elsinfluencers. El món és boig, boig, boig, però per adonar-nos-en no fa falta recuperar els clàssics del cinema, n’hi ha prou amb sortir al carrer una estona.