Començava a anar tan sobrat un sector del barcelonisme que hi va haver qui va celebrar la baixa de Lamine Yamal interpretant-la com un fingiment per eludir la convocatòria de la selecció espanyola, un pecat d’arrogància basat en una llegenda urbana impropi d’un equip que va bé però no tant com per anar a Anoeta reservant el seu crac. Visitar Sant Sebastià no és cap ximpleria. Pot ser que no hagin començat bé la temporada els guipuscoans, però des que els entrena Imanol Alguacil, fa ja set anys, són un equip de futbol més que respectable, fins i tot admirable la major part de vegades. I a més tenen Take Kubo, sens dubte el seu Lamine Yamal.
Take Kubo va arribar a ser la mascota de la Masia. Amb 10 anys va viatjar del Japó a Barcelona com un nen prodigi, etiqueta perillosa quan es penja tan aviat, perquè un pot ser un aleví esplendorós i el normal és que el futbol o la vida, o
les dues coses alhora, torcin el camí imaginat. Amb Kubo
era fins i tot lògic fantasiejar. Durant la seva primera temporada completa, la 2012-13, va fer un total de 74 gols en
30 partits.
El davanter japonès és tan important per a la Reial comel de Rocafonda per al Barça
Era un Messi asiàtic.
Aquesta vegada el guió el va canviar la sanció de la FIFA al FC Barcelona, que va frustrar les il·lusions de molts xavals extracomunitaris, entre ells Take Kubo, tornat deprimit al seu país perquè alinear-lo es va convertir en il·legal.
Des d’aleshores fins avui l’extrem japonès no ha acabat sent Messi com pretenia el
Reial Madrid, que el va fitxar amb aquestes intencions, però avui és un futbolista desequilibrant, regatejador, explosiu, fantàstic. Ha viscut tantes coses (Mallorca, Vila-real, Getafe –pobre home–, i una altra vegada Mallorca) que un el feia més gran, però tan sols té
23 anys. El Barça va perdre molt ahir a la nit sense Lamine Yamal. I la Reial, que va actuar de manera coral, es va deixar liderar pel japonès, que sembla que ha trobat el seu lloc al món a la fi, tot i que és temptador preguntar-se si podria plantejar-se un nou intent d’ascensió a un equip gran en un futur.
És a temps d’aconseguir-ho, però deixem-lo gaudir-se. A ell i a l’afició donostiarra, que
mereixia una alegria i faria
bé de fer servir el partidàs d’ahir com a punt d’inflexió per reanimar-se.
Al Barça sens dubte li aniria de primera tenir un Take Kubo a la plantilla. La distància entre Lamine Yamal, Lewandowski i el Raphinha bo (a Anoeta el brasiler va semblar l’altre) és massa àmplia respecte als seus potencials substituts. La sortida d’ Ansu Fati va ser tàcticament encertada per omplir els dos extrems (durant una hora el Barça només va aprofundir per una banda), però el del planter, malgrat les ganes que té un que li vagi bé d’una vegada, va ser un vull i no puc amb què es va integrar com un guant a la defectuosa funció dels seus companys, un recital d’imprecisió bastant desesperant.
El Barça va acabar tancant el seu rival a la recta final del partit, però no acostuma el club blaugrana a guanyar sense
que els mèrits l’acompanyin. No és aquesta la seva història. Ja ho va fer la temporada passada amb un 0-1 raríssim i no sonaria la flauta dos campanyes seguides.
