L’Europa que es troba Trump

La història s’accelera. Amb les eleccions dels Estats Units, un capítol es tanca. El món canviarà, un canvi més ràpid que abans”. Així ho va advertir aquesta setmana el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, el campió dels populistes ultraconservadors europeus que es freguen les mans amb els resultats de les urnes als Estats Units.

El que diu Orbán sona a desig però amenaça de ser també una realitat. Quan Donald Trump arribi a la Casa Blanca, les forces ultradretanes que van avançar a les últimes eleccions al Parlament Europeu es veuran avalades i encoratjades per l’altra banda de l’ Atlàntic. Per exemple, Europa pot quedar-se sola al món en la defensa de la lluita contra l’emergència climàtica, malgrat que els seus efectes són cada vegada més palpables amb episodis dolorosos com ara la DANA de València. El president electe dels EUA ja ha dit que tornarà a treure Washington de l’acord del clima de París per limitar l’escalfament del planeta a 1,5 graus.

O en migració. El republicà ha promès deportar 13 milions d’immigrants, mentre a Europa el debat ha virat tant a la dreta que ara es planteja crear centres de deportacions a tercers països com els de Giorgia Meloni a Albània. Aquesta mateixa setmana la primera ministra italiana ha desafiat la justícia enviant un segon
grup de vuit migrants al país balcànic. Trump adoba el camp de cultiu per a totes aquestes idees.

L’equip que el tractarà està en funcions: dimarts és el dia clau dels exàmens als nous comissaris

L’Europa que es troba Trump és una Europa més a la dreta, però també la que ha aconseguit una unitat sense precedents per al suport de la causa ucraïnesa. Fonts comunitàries diuen, per exemple, que fa uns anys no haurien apostat mai pel desemborsament milionari sense fissures que la UE està duent a terme per pagar la defensa de Kíiv davant l’amenaça russa. Però des de fa mesos l’estancament del conflicte comença a desgastar i obre la gana als que no volen enviar més diners a Ucraïna. Més si, per exemple, Trump se sent temptat de treure els EUA del préstec de 50.000 milions de dòlars impulsat pel G-7, finançat amb els beneficis dels interessos dels actius russos congelats a Occident.

“El resultat de les eleccions americanes incrementarà la pressió als europeus per enfortir la seva sobirania, incloent-hi la matèria de defensa”, assegura una font diplomàtica europea. És una cosa que s’ha sentit amb insistència a Budapest, on aquesta setmana s’han reunit tots els líders europeus sota el paraigua de la presidència hongaresa.

El problema és que la unitat que s’ha demostrat davant Vladímir Putin –amb permís d’ Orbán– no és la mateixa que impera a la resta d’àmbits. La UE continua dividida en moltes altres qüestions estratègiques. Per exemple, sap que ha d’invertir milers de milions d’euros en les seves empreses per competir amb la Xina o els EUA, però no es posa d’acord en com fer-ho. També tenen clar que cal augmentar la despesa en defensa per no dependre tant dels Estats Units, però el deute comú per això és molt lluny de materialitzar-se. El risc és que Trump vulgui explotar encara més aquestes divisions, i que, seguint la metàfora que va exposar Emmanuel Macron aquesta setmana, sigui la presa herbívora en un món de grans potències carnívores.

El magnat pot encoratjar les forces ultradretanes en el debat migratori o en la crisi climàtica

Tot mentre la Unió Europea continua en funcions. El primer que ha de fer la UE és configurar el nou equip de govern que ha de negociar amb la Casa Blanca. És a dir, els vint-i-sis comissaris que aquests dies estan sent examinats pel Parlament Europeu en les anomenades hearings , o audiències prèvies que la Cambra ratifiqui el seu nomenament al ple d’ Estrasburg de finals de mes.

El dia més esperat és aquest dimarts vinent, quan seran examinats els candidats a
vicepresidents executius de la
Comissió. Entre ells hi ha l’espanyola Teresa Ribera, a càrrec de Competència, que podria ser víctima de les represàlies de la dreta si l’esquerra tomba l’italià Raffaele Fitto, de l’ala moderada del partit de
Meloni. No li interessa a ningú: endarrerir els nomenaments seria també endarrerir la
posada en marxa de la nova Comissió Europea, que necessita posar-se a treballar
com més aviat millor. Donald Trump arribarà al gener a
la Casa Blanca, i s’acosten
turbulències.