El Madrid flaqueja

El Madrid no va escapar a l’espiral negativa en què el va deixar sumit el clàssic en una temporada en què no acaba de girar rodó. Necessitava un rearmament moral en la seva competició preferida i es va trobar amb la segona derrota seguida davant els seus. També va ser la segona a la Champions, en un partit en què se li van tornar a veure els punts febles contra un Milan que venia amb molts problemes i que al Bernabéu va semblar força més del que és, i va reeditar el fet d’haver estat la bèstia negra europea dels blancs al final de la dècada dels vuitanta.

Per al Madrid el pitjor no va ser perdre (en aquest format de Champions una derrota és més recuperable que abans), sinó la sensació de la incapacitat d’ Ancelotti de trobar la tecla d’armar un equip competitiu capaç d’aspirar a títols després d’un estiu en què amenaçava de menjar-se el món i que ara mateix necessita una heroïcitat per guanyar qualsevol. La constatació pitjor per al club és el divorci que es comença a veure entre la graderia i els jugadors. El Madrid se’n va anar als vestidors al descans amb una forta xiulada, fet que no havia passat des de feia molt de temps.

Alguns futbolistes eren xiulats quan tocaven la pilota; el cas més flagrant va ser el de Tchouaméni, autor una vegada més d’un partit calamitós i culpable directe del segon gol del Milan, per acabar-ho d’adobar, de Morata. Ningú no s’explica a hores d’ara per què continua el francès de titular.

Amb un equip semblant al del clàssic amb l’únic canvi de l’entrada de Modric, el Madrid va ser el dels últims partits. Malgrat la seva pressió avançada no va poder governar el joc, que va resultar un estira-i-arronsa d’àrea a àrea. Els blancs van mostrar una vegada més una evident fragilitat defensiva, perquè el Milan arribava a plaer. En canvi, van elaborar poc futbol i Mbappé no va veure porteria perquè el seu compatriota Maignan li va treure dues pilotes de gol en dues aturades formidables.

El pitjor per al Madrid va ser que es comença a constatar un divorci entre la graderia i l’equip, que va ser xiulat

El Milan es va avançar molt aviat en un córner de Pulisic i un cop de cap de Thiaw davant la complaença de Militão. El Madrid va reaccionar amb fúria i va empatar de penal (el sisè que li assenyalen aquesta temporada), una acció en què Emerson es va passar de frenada davant Vinícius, que hi va posar més pa que formatge. Per al Milan el penal va ser penaltet, Morata es va guanyar una groga amb les seves protestes mentre la grada li cantava “ Morata, que dolent que ets, que dolent que ets”.

La revenja del madrileny no es va servir precisament freda, sinó molt pocs minuts després. En el 39 Tchouaméni va errar una passada fàcil de Vinícius. Després es va quedar aturat i no va ajudar en defensa. Leao va deixar anar una gardela que va obligar Lunin a una gran aturada, però ningú no va advertir que Morata entrava al rebuig per marcar sense oposició l’1-2. Morata ja ha marcat contra el Madrid amb tres equips diferents: Atlètic, Juventus i Milan.

La segona part va començar amb un doble canvi en els blancs. El primer, molt lògic: Camavinga per Tchouaméni; el segon, Brahim per Valverde. El malagueny reapareixia després de la seva lesió a Anoeta al setembre.

El Madrid va collar després de l’esbroncada d’ Ancelotti, però la primera intervenció va ser de Lunin, que va evitar que un cop de cap de Leao signifiqués el tercer gol. Al cap de deu minuts de la segona part el partit estava completament trencat.

Vinícius va marcar de penal i Mbappé va tenir diverses ocasions de gol però no va encertar en la rematada

Bellingham va errar una rematada clara. El Madrid jugava sense fre ni ordre en una espècie de fugida cap endavant temerària, sense mig del camp i assumint riscos perquè deixava molt de camp per cobrir. Enmig de la bogeria només Mbappé donava sentit a les jugades, però continuava desencertat en la rematada.

Va entrar Ceballos per Modric, cosa que donava idea de la desesperació d’ Ancelotti. El Milan va reaccionar perdent el temps d’una manera descarada. En el 71 una gran contra de Leao va propiciar el tercer gol italià en una rematada a boca de canó de Reijnders. En el 81 va marcar Rüdiger, però el VAR va certificar un doble fora de joc de l’alemany i un altre de posicional de Rodrygo, tirant l’èpica per terra. Encara va tenir temps Maignan de fer una gran aturada a Brahim. El Madrid continua estabornit.