Si les persones no importen, no cal canviar el sistema. El sistema funciona, va com un tro. I es diria que les persones no són la prioritat d’un model econòmic i una política cada cop més deshumanitzats i deshumanitzadors. Tant de bo fos demagògia, però ja ho vàrem intuir durant la pandèmia, ho corroboràrem amb la sequera, ho constatam ara. El mateix dia de les inundacions, en plena alerta vermella de l’Aemet, el president Carlos Mazón recollia un premi de turisme sostenible; la primera mesura que va prendre el seu Govern va ser eliminar la Unitat Valenciana d’Emergències.
Mentrestant, rebíem la notícia que l’economia espanyola ha crescut un 0,8% el tercer trimestre i els grans bancs han batut un nou rècord de beneficis. Uns bancs que rescatàrem després de la crisi immobiliària que en part ells varen provocar, i als quals no perjudica la crisi d’habitatge actual. De què serveix ser un país ric si no respon a la realitat dels qui hi viuen? Supòs que dona vots. O en tot cas s’alimenta de l’abstencionisme fruit de la desafecció.
Semblava que res no podia empitjorar la gestió nefasta de la primera gran catàstrofe climàtica de les que viurem. Però la ignomínia creixia els dies següents, arran d’una incompetència més preocupada del campi qui pugui que per assistir els damnificats. Han reaccionat tard, han entorpit les ajudes amb una coordinació pèssima i una comunicació lamentable, sense cap respecte per les víctimes, ni per les famílies, ni per la ciutadania; cosa que l’extrema dreta aprofita per acabar d’enfangar-ho tot, agitant l’odi.
La ira no és constructiva, i ara calen mans per treure els veïns de l’horror
Ja ho hem vist abans. Sabem que això no passa factura als qui correspon. La impunitat sosté un sistema fonamentat en aquests fangs d’aquella pols, damunt del qual s’alça un cinisme egoista que sempre mira a una altra banda. Però la ira no és constructiva, i ara calen mans per treure els veïns de l’horror. La dedicació amb què els voluntaris s’aboquen en les zones devastades torna a posar les persones al centre. Recupera la dignitat humana, tantes vegades trepitjada per poders sociòpates.
Aquest hauria de ser un punt d’inflexió per deixar de construir en zones inundables, abandonar projectes propis d’altres temps i altres climes, prendre consciència d’on som, plantejar-se el decreixement. Però, per desgràcia, el sistema funciona.
Lee también
